La ruta del Císter, de l'Espluga a Vallbona de les Monges

24 de setembre del 2006

El primer que he fet aquest mati al despertar-me ha sigut mirar per la finestra, estem de sort, sembla que està ras, ole, ole!

Recollim motxilles i esmorzem una mica mentre la Rosabel i en Cels ens expliquen les seves aventures nocturnes. A l'hora acordada arriben els que han dormit a casa, la Carme finalment ve, ens confirma que la secció ciclista ha sortit de bon matí, el Bernat i el seu cosí des de Valls i l'Aleix que els espera a Montblanc.

Després de la foto de rigor, sortim de l'Espluga, a 412 metres sobre el nivell del mar, per la carretera en direcció a Vallbona, desseguida agafem el cami i comencem amb ganes. No fa calor, no hi ha massa humitat, no plou ... resumint, fa un bon dia per caminar i com que ahir ens vam quedar amb les ganes anem lleugers. El pasisatge es planer, barreja de camps conreats i de bosc, força argilós, hi ha trossos una mica enfangats, les botes ens pesen. Fins ara no he dit que no ens hem perdut cap dia, la ruta i els camins estan molt ben senyalitzats. Quan la gana ens apreta parem a esmorzar, fins ara cap problema, que duri!



He dit que el cami era planer? Ara ja no ho és, les primeres pujadetes eren suaus, d'aquelles que deixen respirar, però poc a poc la cosa es va complicant. Ens acostem a un coll, aqui malgrat les reticències d'algú decidim dividir-nos en dos grups, els més forts i valents pujaran pel dret, i els que ens ho prenem amb més calma seguirem la pista xino-xano. No ens perdem de vista les un dels altres, els valents ens queden tota l'estona per sobre, deu n'hi dó de lo dret que devia pujar "l'atallo", nosaltres anem fent tranquilament per la pista, tot i així el Josep M es queixa de genoll, i el deixem queixar-se tant com vulgui, però l'avisem que no esperi pas que el pugem a coll ni que li fem la cadireta!

Els que van pel dret arriben ràpidament al capdemunt del coll i mentre ens esperen admiren la vista, nosaltres arribem a la carretera i ens trobem amb el cotxe d'assitència, el Josep M cada cop va mes feixuc i li fa més mal el genoll, fins hi tot sembla que el tingui una mica inflamat. Decideix que és millor no forçar i puja al cotxe amb la Rosabel i la Fina, haurà d'acabar l'etapa sentat.

Nosaltres continuem per la carretera, encara ens queda un tros per encalçar el grup dels del devant. Finalment arribem cantant una bonica cançó per demostrar que la pujada no ens ha fet perdre l'alé. Som a força alçada però encara no hem arribat a la cota màxima que és el Tallat. Agafem una pista que utilitzen els que fan la instal·lació de molins a la serra, sort que el Jordi es coneix la zona, si no potser ens hauriem despistat, el senderó que hem d'agafar queda amagat per un moviment de terra i el pal indicador està arrencat i no es veu. Per fer la bona obra del dia el posem a lloc entre tots. També fem una marca a terra amb pedres perque els ciclistes que venen darrera nostre no es despistin. Una mica més endavant també comprovem que sempre hi ha espavilats que per guanyar un metre de sembrat llauren el cami, aixó ens obliga a caminar un bon tros per dintre d'un camp ple de fang que ens deixa les botes ben brutes.

I és amb les botes carregades que fang que hem de pujar la pujada més guai del paraguai, la que s'enfila cap al Santuari del Tallat, que es troba a una alçada de 787 metres sobre el nivell del mar, no és estrany doncs que algunes hi arribem esbufegant de debó. Si us hi fixeu hem sortit de 412 m. d'alçada, la diferència és de 375 m. de desnivell, n'hi ha per bufar una mica, no?

Despres d'uns minuts de descans ens posem altre cop en marxa, ara ja només queda una baixadeta suau fins a Vallbona que es troba a 481 metres d'alçada. Heu vist com m'he documentat?

Passem per Montblanquet tot recordant la última vegada que hi vam ser i aprofitem per visitar el poble no perdem gaire temps, és petit i desseguida està vist, l'aigua de la font molt bona!!

Refem el cami que haviem fet pocs dies abans (el de la "pàjara"), avui amb una temperatura més agradable. Ara passem entre camps a punt per ser sembrats i boscos d'alzines. Pocs quilòmetres abans d'arribar al monestir ens atrapen els ciclistes, les mames ja patien pels nens, tenien por que s'haguèssin perdut, però els nens es fan grans i saben anar sols pel món!

Ja tenim el monestir a la vista, aixó s'acaba, hem aconsseguit arribar, superant pluja, calor, cansament .... ara només ens resta fer algun dia l'etapa que des de Vallbona va fins a Santes Creus.



A la plaça del monestir, que avui no visitarem, ens fem la foto final, les males llengües ens diuen els taronjes, perquè serà?.


Ens espera un dinar, tenim gana i ganes de seure. Agafem els cotxes, bon profit!


A les postres fem un brindis per la Fina i la Rosabel, sense elles, sense la seva dedicació aquesta ruta no hauria estat el mateix.