Brafim, torre del Moro (per alguns...) i .....

Segur que molts esteu frisant per saber que escriuré, us aviso que me'n recordo de tot, encara que només escriuré el que em semblarà.
Som-hi doncs!

Per començar avui no cal que ens preparem l'esmorzar, ja ens el faran, tampoc quedem per trobar-nos al Carrefour, cadascú anirà per la seva, en aquesta primera foto podeu veure els que van ser puntuals, tot i el canvi d'hora d'aquesta nit que ha fet que dormim una hora menys. N'hi va haver una que no va arribar a l'hora i algú que se l'estima molt estava patint tant que va haver de demanar un mòbil (oh, encara no en té?) però resulta que a més de ser patidora és gafe, el mòbil va decidir fer-se la bella dorment, no sé si ja ha aparescut un princep que el desperti. El fet és que vam sortir sense la dormilega, aqui en podeu veure uns quants posant colzes per sortir els primers.

Tot i que ja havia fet alguna altra caminada popular abans que aquesta hem sembla que aquesta és la més nombrosa, segons com anava el cami tenia al davant una riuada de gent. El paisatge anava alternat entre els conreus amb ametllers, avellaners i oliveres amb trossos de bosc amb pinedes, amb taquetes de coloraines de tots els que anavem caminant. Quan en van dir que la ruta d'avui era de Brafim fins l'ermita del Loreto, vaig pensar: No farem gaire gana per ezmorzar! El que no sabia era que per arribar a l'ermita haviem de visitar primer Vilabella; de la famosa torre del Moro si que en tenia noticies, tot just sortir ja en vam tenir una perspectiva, de lluny no sembla que el turonet sigui massa costerut.

El dia no era gaire clar, el sol volia sortir però els núvols li feien la guitza, a nosaltres ja ens està bé.

Com sempre que caminem les converses es van fent i desfen segons qui tens al costat, durant una estona però se'ns va fer dificil xerrar, de sobte van començar a venir els corredors que haviem deixat enrera al poble, i quina velocitat que portaven! Prou que costa còrrer sobre una superficie més o menys llisa, còrrer per aquests camins, amb pedres de totes mides, terra que es despren i fa relliscar a les baixades, és una cosa molt arriscada, jo només de veure'ls ja tremolava.

També n'hi ha que rellisquen sense còrrer i es fan pelades a les mans, li va passar al que havia de ser el cuiner, per sort la ferida va ser lleu.

Aqui teniu tres moments diferents, en un parell fins hi tot vaig per davant de les llebres del grup, jo sé que els hi fa ràbia i per això es devien concorxar amb l'Àngels perquè m'entretingués amb excuses barates: Núria, si us plau, fes una foto de Vilabella, que jo no he portat la càmara.

Excuses per fer-me perdre temps i fer-me quedar enrera i arribar la última, ella m'anava donant conversa i ara una més, i això i allò, el cas es que fins hi tot un gosset que no tenia ni un quart de bofetada ens va avançar. Aquesta és una de les fotos culpables que jo no arribés la primera dalt de la torre, encara que potser si que vaig ser la primera, jo en sé d'uns quants, sobretot d'un, que no hi va pujar , i les excuses barates tampoc serveixen en aquest cas, jo puc demostrar que vaig fer la pujada a la torre, la prova la teniu en el cartell dels 10 KM (que aixequi el dit qui va veure aquest cartell) que vaig anar fins la torre (la foto ho demostra, tinc testimonis) i que vaig fer la p... baixada de la torre, i sense l'ajuda de cap xarop.

Una panoràmica de la comarca des del capdamunt de la torre del Moro, pels que no la vau veure.

Erem conscients, quan pujàvem, que érem els tres ultims de la fila de més de 600, i així li ho vam dir al noi que feia de cotxe-escombra, però per sorpresa nostra i disgust d'ell, darrera nostre, com per art d'encantament, van aparèixer quatre mosses, i una d'elles, oh! quina alegria! era la que ens havia fet patir al començament, amb l'excusa que el despertador no havia sonat va arribar mitja hora tard, però tot i així, ella que és valenta va decidir començar a caminar encara que ho hagués de fer sola, va tenir la sort de trobar un trio de despistades i van fer el camí juntes, ens va atrapar prop de la torre.

Tot baixant per aquell coi de camí de cabres vam encetar conversa amb el noi de la organització, ens va explicar que els corredors (els primers, els bons) també corrien per aquell tros, que encara corríen més els que feien el cani-cross (explica-li al gos que fa massa baixada) que no havien tingut cap accident els últims 5 anys, excepte un grillat que havia volgut pujar amb quad per allí. El quad, assenyat ell, va dir que no i es va estimbar (el quad sol, llàstima!), van necessitar 24 braços i una corda molt gruixuda per rescatar el quad.

Amb aquesta informació he decidit que l'any que ve, en comptes de fer la caminada, em posaré a l'aguait d'aquesta baixada per veure l'espectacle dels corredors, ha de ser, per dir-ho en dues paraules: Im pressionat!

Jo pensava que despres de la torre ja seriem a tocar l'ermita, però un cop més, m'equivocava. Encara haviem d'anar a visitar el poblet de Montferri i fer una travessa pel riu. Jo, innocenta de mi, pensava que els companys que portàvem al davant, conscients de les meves limitacions en qüestions de travesses de rius, m'esperarien per donar-me la mà com la vegada anterior que vam haver de travessar aquest cabalós riu, aleshores ells, molt amablement, es van descalçar, van posar els peus en remull i em van donar la mà.
No hi eren, i pel riu hi baixava aigua, molta aigua.

Sort que al costat de les passeres algú hi havia abandonat una estructura metàl·lica, n'hi ha que deixen andròmines per tot arreu, que ens va permetre agafar-nos-hi mentre utilitzàvem les passeres. Tota una aventura!

Una aventura que s'acaba, ja sentim les mossegades i els xarrups de vi dels que s'estan acabant l'esmorzar, ens hauran guardat res?

Si, ens han guardat pa amb botifarra, uns xuxos, una miqueta de vi i... premi per a les dues últimes!

Avui no és una copa, sino un sopar gratis per mi i un acompanyant al restaurant El Vinyet i una mica de xarel·lo per l'Àngels, un altre dia hi haurà bofetades per arribar l'útim!

De moment acabo aqui, no m'agrada anar a toc de xiulet!

Continuarà...

Pujada a Miramar

Tot i que hem de sortir pel camí de la Verneda, n'hi ha hagut un que s'ha entossudit de quedar al Carrefour, jo no entenia perquè, al arribar-hi ho he entès i si us fixeu en la primera foto vosaltres també ho entendreu, això és el que m'he trobat quan hi he arribat, un tot cofoi donant conversa a les nenes, dues per ell sol!

La resta s'esperaven a la Creu Roja que era el lloc adient per quedar tenin en compte la direcció de la ruta d'avui, quan finalment ens hem trobat tots ens hem comptat i hem passat llista, avui nomès som 13, mala sort, o trobem algú pel camí o en perdem algun :-P

Als que no heu vingut us hem posat falta, a la tercera sense justificar enviarem una carta a la mama.

Com que gairebé tots coneixem el camí no cal guia, el problema és que hi ha tants camins que al final no sé si fem dreçera o bé agafem el camí de la caputxeta, diuen que tots els camins porten a Roma, a Miramar déu n'hi dó dels que hi porten!
El dia és clar i lluminós, el sol ja apreta, passarem calor, i pensar que n'hi ha una que ha tornat a casa a buscar una jaqueta! Aviat se'n arrepentirà!
El primer tros és fàcil i planer, veiem Miramar allà dalt, penjat a la muntanya, ens sembla lluny però passet a passet hi aribarem.

No crec que la difusió d'aquest bloc sigui gaire àmplia, però tot hi així, a petició expressa d'alguns dels caminants faig la denuncia de tots els que, bé per inconsciència, dolenteria o directament mala llet, contaminen. Aqui en teniu una mostra, tota aquesta porqueria no ha arribat aquí per casualitat, per arribar fins aqui amb una camioneta carregada amb aquests bidons s'ha de ser molt mala persona, a més d'imbècil, malparit ....

Un peu rera l'altre, deixem Masmolets i Fonscaldes endarrera. Ens acostem al punt on el camí s'enfila ben dret per la muntanya, cal agafar forces abans del gran esforç.

Decidim parar a esmorzar un cop passada la Fassina, trobem un raconet ombrejat sota un parell de noguers. Afortunadament avui no hi ha extres, bé, si exceptuem la bóta de vi de Valderoures, que porta un expert en la matèria, diu que té 15º el vi. Jo el vaig tastar... només 15º? Segur?

Aquesta bóta no és el primer dia que ve d'excursió amb nosaltres, ja s'ha convertit en una companya habitual, però tot i així, n'hi ha que encara no han aprés a beure-hi, per no passar vergonya i que no veiem com es taca la samarreta, el que no hi sap beure es posa d'esquena, dissimulant ...
Em descuidava un altre extra, les ametlles torrades, boníssimes.

El que ve ara no ho considero un extra, va més enllà del que es pot considerar extra. Cada dia tenim una sorpresa. Jo havia sentit a parlar d'un xarop que algú es prenia a Berlin de bon matí. Innoncent que sóc, pensava que aquesta algú tenia tosseta i el metge li havia receptat un xaropet. Si, si, xaropet de malta! Una mena de beuratge màgic, com el del Asterix, que dóna força a LES qui el prenen.

Tot i que a la foto només en surt una, les T... sisters son una caixa de sorpreses! Que té l'À... a les mans?

I s'ha de reconèxer que el xarop funciona, durant la pujada les vaig perdre de vista, si fins ara no les veia gaire perquè havien anat gairebé tota l'estona darrera meu, ara tampoc les veia, les tenia al davant, ben lluny. Segur que només hi ha xarop de malta dins la petaca?

Aquesta imatge del costat, és la que acostumo a veure jo quan toca pujada, l'esquena (per no dir una altra cosa) dels altres.

Al fons podeu veure el poble de Miramar, tant a l'abast de la mirada, però encara tant lluny dels peus.

Cada vegada que pujo a Miramar quan arribo a aquest tros de camí em pregunto com és que hi estic pujant un altre cop. Cada vegada em dic que serà la última, que ja no estic per aquests esforços, serà aquesta la definitiva? I tot això m'ho dic pensant, per què ni pensar-hi a parlar, mira que em costa estar callada, aquí no puc ni dir: Ai!

Però com que sóc una noia valenta i m'agraden els reptes quan gairebé érem dalt vaig treure forces d'on no n'hi havia i vaig avançar tothom, lleugera com una daina, per poder fer la foto de l'arribada. Aquí sota, a l'esquerra, la teniu. Fan cara de cansats oi?

A la dreta tot el grup descansant per recuperar forces. Un cop recuperades, alguns van anar a la font a buscar aigua fresca i tres de més valents, van decidir arribar fins a la creu, mentre el parell de la foto del mig se sentien com al cel. Un poquet de felicitat, va ser aquesta l'expressió exacta?

Ens quedava la baixada, el sol apretava de valent, alguns no voliem fer tard i vam abandonar als que havien anat fins la creu, espero que ens ho sabran perdonar!

Com ja he dit abans he pujat moltes vegades caminant a Miramar, però mai havia fet a peu la baixada, em va agradar.

Sempre xerrem mentre caminem, em sembla però que aquesta va ser la primera vegada que es va perpetrar un interrogatori de tercer grau a una pobre innocenta. La opinió general és que se'n va sortir prou bé.

Us recordo que jo escric el que recordo, o el que vull recordar, si algú no hi està d'acord té dret de rèplica.

És el vostre torn, teniu la paraula.

L'Enric m'ha fet arribar aquesta foto, hi sortim tots, sense trampes, gràcies Enric.