Amb tant castell avui semblem monàrquics, millor dit, comtals que els catalans de rei no en tenim.
Feta la declaració de principis, segueixo amb la crònica a petició dels meus fans que la demanen a crits.
Ara estem en aquella època en que és agradable caminar, fa solet, la calor no apreta i el fred encara ha de venir, val la pena aprofitar aquests dies de tardor per gauydir de la natura que ens mostra una ençxtensa gama de colors tardorencs, tot i que per la zona on caminem avui la vegetació és més aviat escasa.
Sortim, amb retard ;-P del lloc habitual en direcció al Pla, deixem enrera el Pont i una mica més enllà del Mas de Mel aparquem els cotxes en una esplanada al costat d'un restaurant. Ens avisen que anem amb cura, han deixat anar una colla de caçadors armats fins les dents i amb gossos plens de dents, vigileu les criatures!
El C. ens ha preparat un dossier amb antelació, per tant ja sabem que començarem pujant, però ens ha promés que la pujada és molt suau i que la resta del cami serà per la carena tot fent baixada.
Ben aviat arribem al poble de Selmella, bé, poblet, una esglèsia i dues cases, una placeta petitona plena de sol, una vista que allarga fins gairebé el mar i el castell que el vigila des de dalt del turò.
Tot i que es força aviat parem a esmorzar, som tanta colla que omplim la placeta en un no res, uns quants al pedrís de la pared d'una casa que ja no hi és, altres amb els peus penjant al buit, els d'allà sobre carreus que han caigut de la volta de l'esglèsia, algú fins hi tot troba una cadira aprofitable. Tenim el castell que ens espera altiu, dificil d'abastar per aquest cantó, per arribar-hi haurem de rodejar el turò i trobar l'entrada que s'amaga entre dues moles de pedra.
Està datat al segle X-XI i el lloc és ideal per controlar les terres del voltant, està completament integrat al relleu. S'hi entra a través d'un petita escletxa que fa de porta a la torre, més enllà trobem el castell, ple de pedres i carreus, no sé si a punt perquè se'ls endugui algú o per reconstruir-lo.
N'hi ha que tenen ganes d'aventura i salten per sobre les restes dels murs i baixen pel dret, els més civilitzats sortim per la porteta tot vigilant el cap, no devien der gaire alts els comtes de l'època!
Pròxima parada: Castell de Saburella
Resseguint la carena de la Serra de Comaverd, anem baixant per una pista pedregosa tot discutint quin servei li devia fer al comte el Castell de Saburella, el servei del de Selmella és prou clar, situat al turò més alt, defensa i controla, el de Saburella queda envoltat d'altres turons més alts i una mica amagat, no veus els enemics fins que els tens al damunt, ... que potser s'hi amagava el comte? o potser hi tenia afers que més valia que no se'n assabentés la comtessa??
Fent safareig ens acostem al castell, que està en millor estat que el de Selmella. Els murs que l'encerclen estan gairebé sencers. En destaca una torre que es conserva gairebé intacta, fins i tot amb escales per pujar al segon pis, però ningú s'hi atreveix!
Quan apareix un xulo que diu: "Per aqui no passeu, nenes, que és perillós", què fan les nenes maques al dematí?
Doncs passar!!
Unes quantes nenes valentes ens atrevim a passar per una mena de caminet sobre un mur per arribar a les restes de l'altra torre que està més malmesa.
A la porta del castell fem una foto de grup. Reculem un tros per tornar a trobar la pista que ens portartà fins on tenim el cotxes.
Una caminada tranquila la d'avui i força interessant. He trobat aquest mapa on s'hi ressenyen els castells del Gaià, així que els guies ja teniu teca per treballar i preparar més caminades.
