Peregrinus a Montserrat

Hola: em demana la Núria quatre ratlles sobre l’etapa del camí de Sant Jaume que vam fer el passat pont, una etapa de cinc dies entre Montserrat i Fraga.
El primer dia, el dia 6, vam sortir de Montserrat plovent i vam acabar el dia, a Jorba, amb pluja. Va ser una etapa relativament llarga, 34 km., però sobretot pesada per la pluja.

El segon dia (Jorba-Cervera) va ser més còmode. Malgrat que la primera part del trajecte no va ser gaire agradable, ja que la pujada a la Panadella es fa per carretera, la segona part va ser molt més maca, des de la Panadella fins a Cervera (passant per Rubinat) el camí es molt agradable.

El tercer dia (Cervera – Palau d’Anglesola) també vam tenir pluja. Va ser una etapa llarga però molt plana per la Segarra i l’Urgell. El quart dia vam arribar a Lleida amb molt de fred, va ser una etapa relativament curta, 26 km., i molt tranquil•la. L’últim dia vam sortir de Lleida seguint el Segre, vam passar per Alcarràs i vam fer cap al Baix Cinca fins a Fraga. La última part de l’etapa va ser amb un paisatge cada cop més solitari i sec.
Malgrat el temps, van ser cinc dies molt macos. Cal agrair als Amics de Sabadell que tenen el camí molt ben marcat i agrair, també, la persona que ens va aconsellar sortir de Montserrat. Ara ens esperen els Montnegros...

Cels

Felicitació de Nadal

La Rosa ens felicita el Nadal

Sopar de Nadal, amb ramet de vesc i pastís

Ara qua ja tinc les fotos dels pastís ja puc escriure'n la crònica.

Poc ens ho pensavem que ens ho passariem tant bé, reconec que jo era una de les escèptiques que no ho veiem clar això d'un sopar tant formal, som d'estar per casa nosaltres!

Però, hem de reconèixer que el Jordi, d'organitzar vetllades en sap un niu!

I pels detalls, ningú com ell.

Bé la Fina no és queda enrera, totes les noies (som noies, si, fins hi tot podriem dir noietes, algu no hi està d'acord?) vam tenir un ramet de vesc perquè ens porti sort, admeto que jo no hauria pensat en un ramet pel Josep M, però ella hi va pensar, aixó de ser detallista s'encomana!! Qui va encomanar a qui?

El sopar molt bo, el pastis ... ja el veieu, més bo encara del que sembla a la foto!

També vam descobrir que l'Angelita i el Paco, a més de ser molt bons caminadors son uns magnifics i incansables balladors, la Fina i el Jordi no es van quedar enrera, i si fessim un rànquing els seguirien la Carme i l'Isidre, la Pili també tindria un bon lloc, però em sembla que l'Angel no l'acompanya gaire en aixó, de la resta... no cal parlar-ne.

Festes, felicitacions, dvd's, fotos, caminades, blogs, amb música i tot .... no ens falta de res!!!!!

Bones Festes i Bon Any Nou per tots i totes!!!!

Mont-ral, Farena, Mont-ral

3 de desembre del 2006

S'acaba i la tardor i encara no ha fet gaire fred, a nosaltres ens va molt bé, podem caminar sense haver de patir, si fins i tot n'hi ha que s'atreveixen a travessar rius amb els peus delscalços, però no avancem aconteixements, tot al seu temps.

Quedem com sempre a les 8 del mati per poder començar a caminar abans de les nou, la ruta d'avui està previst que duri poc més de 4 hores. Som 29 avui també, en fila india omplim un bon tros de camí.Gràcies al dossier que ens han passat descobrim que Mon-tral va ser repoblat per gent de la plana de Vic a la segona meitat del segle XII, un cop Ramon Berenguer IV hagué recuperat Siurana de Prades de mans dels sarraïns.

Sortim del poble en direcció a la pista que tot fent revolts ens passejarà pel mig d'un bosc amb pins i alzines, brucs i blades. Ens trobarem amb la carretera i la creuarem diverses vegades, passem pel costa d'un vell mas que segons sembla estan reconstruint-lo. De moment anem baixant, costa avall tot és més fàcil, però segur que en un moment o altre ho haurem de pujar tot això que ara baixem, esperem que sigui desprès d'esmorzar!!

Anem alternant, pistes i senderons amb camins de ferradura, aturant-nos de tant en tant per fer reagrupament, amb tanta colla la fila s'allarga. Per la baixada abans d'arribar a Farena cal anar amb molt de compte, els bastons ens hi ajuden, però un cop de má sempre va bé ;-P

Finalment tenim a la vista Farena, parada i fonda, amb esmorzar i ressopó, tenim emparaulat un menjador al restaurant, demanem beguda i cafés, i comencen a sortir llaminadures per tot arreu, un ha portat torrons, un altre codonyat casolà, aquell ha fet bombons de xocolata, això és un desmadre, des que hem començat la temporada de caminades em sembla que m'he engreixat uns quants quilos :-P

Amb les motxilles buides, però les panxes plenes iniciem el cami de retorn, un cop més els nostres guies ens han preparat una ruta circular, així no hem de repetir paisatge.

Sortim de Farena per un caminet recuperat pel propietari del restaurant que ens ha acollit, molt bonic, però poc transitat, d'aquells soneguts com a trenca-cames. Nosaltres el vam superar sans i estalvis, amb les protestes d'alguns que es pensaven que ens havíem perdut. Va resseguuint el curs del riu, al fons de la vall, encaixonat entre parets de pedra.

Fem una visita ràpida a l'antiga zona de piscicultura del riu Brugent on hi ha les velles basses per la cria de truites, avui abandonades, la casa però, està habitada. Ens trobem a la riba esquerra del riu, ara hem de creuar-lo per agafar la pista que ens portarà de tornada a Mont-ral. Aqui és on descobrirem els autèntics valents, hi ha una passera d'alló més rudimentària i insegura. Com podeu veure cadascú passa el riu com vol .... o com pot.

Vam immortalitzar aquell moment heroic i històric, alguns els tenim per davant i per darrera!!

Passem per racons preciosos, amb dolls d'aigua clara i cristal·lina que neixen de sota les roques, en aquesta fins hi tot s'hi podien veure els minúsculs insectes que hi viuen.

Llàstima de les motos i els quads que també coneixen el camí, el malmeten amb les seves rodes i amb el soroll dels motors destorben la pau i el silenci del bosc.

D'anada tot ha sigut molt fàcil i lleuger, ara ens hi hem de calçar, comencem les pujades i algunes son d'aquelles que no en veus la fi, la fila s'allargassa fins al fons del bosc, però sempre n'hi algun que va lleuger i ens avança per poder fer la foto.

Després de moltes pujades i pujadetes i reagrupaments i de molts esbufecs, finalment tenim a la vista el turó on s'enfila Mont-ral, la foto ens mostra com pot ser de llarga una fila india de gairebé trenta persones. L'excursió s'acaba per avui, el mes que ve hi tornarem.

Rojals, els Cogullons, Mola d'Estat, Rojals.

12 de novembre del 2006

Em sembla que ja us he parlat de la millora pel que fa a la intendència i organització de les sortides, avui en tindrem una altra prova. Tot i que a la sortida de Monblanquet i a la ruta del Císter ja en vam tenir mostres, aquest cop un parell de dies abans de la sortida, ens fan arribar un petit dossier amb les dades més significatives de la ruta, petits consells del que necessitarem i fins i tot, breus apunts històrics de la zona que visitarem.

Avui la foto de grup la posaré al final, aqui teniu però, al fotògraf fent la foto inicial que dona el tret de sortida.

Hem sortim com sempre de Valls a les 8, anem amb cotxe fins a Rojals, som 29, la franja d'edat va dels 11 anys de la més jove fins als 60 i tants .... de no sé qui, la mitjana d'edat fóra bastant alta si no fos per la Raquel i la Tanit que la compensen.

Gràcies al dossier sabem que a Rojals hi ha 15 habitants i que pertany al terme de Montblanc, juntament amb el Pinetell, els Cogullons, Rojalons i la Bartra.

Sortim del poble en direcció a la Pena i anem agafant senderons i pistes, cada cop més drets i enfiladissos, la traca final la dona un senderó que jo, animada, vaig atacar amb molta valentia i que a la mitad vaig haver de parar, em tornava a visitar una pàjara. Amb una curta parada per reposar, una mica de xocolata i les paraules d'ànim de la Carme i el Cels: tu pots, Núria!, vaig continuar.

Un cop acabada la pujada arribem davant del turonet on s'enfila el refugi dels Cogullons, on farem parada per esmorzar, un cop haguem trobat el caminet que hi arriba. Avui hi haurà café desprès del esmorzar.

Som tanta colla que omplim el menjador del refugi. La gent que porta el refugi son molt amables. Visita obligada a la casa, la decoració una mica rústega i ascètica, tal com correspon a un refugi de muntanya, però hi havia un raconet de disseny.... disseny del segle XIX, però disseny al cap i a la fi! I com totes les peces de disseny, la comoditat no era la seva millor virtut, els que vau visitar el raconet de les necessitats sabeu de que parlo.

Parlant d'aquest tema, us faig saber que aquell dia vaig prendre la càmara de fotos i vaig immortalitzar algú que va decidir no utilitzar el raconet de disseny del refugi, però com ja he dit altres vegades, sóc discreta, i no us posaré la foto :-))))))

La vista des d'aqui és, per dir-ho en dues paraules: immm-pressionat, vegeu si no aquesta fotografia.

Estem en plena temporada boletaire, el bosc fa goig, una mica d'humitat, temperatura suau, plujes pocs dies enrera i amb l'ajuda del sol, solet, els bolets crèixen en una nit. La nit abans, els follets assabentats que hi havia sortida d9 a dues, havien animat a tots els rovellons i fredolics de la contrada a crèixer com bojos, i bojos es van tornar els nostres i les nostres boletaires. Els i les que en saben en trobàven per tot arreu, les que no en tenim ni idea, gairebé que els trepitjàvem.

Aquell vespre, algunes van sopar bolets, mentre un altre se les mirava.

Més tard, una veïna se les mirava mentre l'acompanyaven a ell.

Rovelló per aquí, fredolic per allà, llora per més enllà, vam arribar a la Taula del 4 Batlles, on antigament es reunien els batlles de Prades, Vimbodí, Rojals i Mont-ral, per decidir els pins que s'havíen de talar, ja que els 4 pobles compartien boscos. D'aqui a la Mola d'Estat és un petit passeig per dintre del bosc. Estem a 1126 metre d'altitud, tenim davant una cinglera que fa feredat de mirar avall, però si obviem la por i mirem endavant la vista es grandiosa. Cap a una banda Mont-ral, Capafons i Prades al fons, l'Alt i el Baix Camp. Cap a l'altra la Conca.

Aqui teniu a les dues més joves davant de les creus que hi ha al costat del precipici.

Fem la foto de grup tal com toca, aviat haurem de fer servir una càmara panoràmica, tanta gent no hi cap en una foto normal. Refem un trosset de cami, per agafar una pista que ens portarà de tornada a Rojals travessant el Bosc del Guerxet, pobret! a l'amo del bosquet li devia faltar un ullet ;-)

Vull felicitar la parella que va organitzar aquesta sortida per la feina ben feta, no tant sols el dossier, sino també per haver fet la ruta uns dies abans per tal de preveure qualsevol contingència. Gràcies Angel i Pili!

Aqui els teniu esmorzant al refugi dels Cogullons.

La castanyada

31 d'octubre del 2006

Avui també ens trobem a les 9 i fins a les 2, però de la matinada, no és una caminada nocturna, avui soparem. Jo estic amenaçada, m'hauré de menjar una truita picant, quina por!! No feu mai juguesques, son perilloses.

La Tanit va veure les fotos de la trobada a Monblanquet i ha volgut fer un cartell per conmemorar la festa. Comença a arribar la gent i comencen a arribar les truites, n'hi ha de tots els gustos, de patata, de patata i carbassó, de samfaina, de bolets, i no se quantes més, la picant que m'havia de menjar jo resulta ser una truita deliciosa de pernil i gambes, gràcies Isidre!

Som 15, un bon número per poder parlar amb traquilitat tot celebrant la Castanyada. Com sempre hi ha superabundància de menjar, però poc a poc anem fent, fins a les postres. Desprès de les postres ve el que tots esperàvem: la famosa queimada que fa l'Angel amb la col·laboració de la Pili. Vam poder gaudir de tot el ritual, amb "conxuro" inclòs, en versió original de l'Angel i traducció simultània de la Carme. L'encarregat de provar-lo, que estava ansiòs i es va socarrimar tota la boca, li va posar un excel·lent i tots els altres s'hi vam llançar assedegats tot bufant per no socarrimar-nos res.

Panellet va, copeta d'oruxo ve, se'ns van fer gairebé les dues de la matinada i tot i que la conversa era molt interessant i agradable vam decidir anar a fer nonetes tot esperant no trobar els mossos per enlloc.

Niu de l'Àliga

28 d'octubre del 2006

No hauria de fer cap crònica d'aquesta sortida, jo no hi era, i amb "dïurnitat i alevosia", vau aprofitar aquesta circumstància per pujar al Niu de l'Àliga sense mi. Tenieu por que us avancés?

Doncs no us servirà de res perquè hi haureu de tornar, jo ho vull veure!!!

Aquest cop si, fem la Pena!

15 d'octubre del 2006

Per celebrar el primer aniversari decidim fer un altre cop la Pena, bé, millor dit, decidim que aquest cop si que hem de fer la Pena, sense fer pena.

Portem guies gairebé titulats, per tant no hi ha cap possibilitat que ens perdem. I si l'any passat érem quatre i el cabo, aquest any som tot un exèrcit! Exactament 26, si no m'he equivocat, conteu si no a la foto i penseu que hi falta el fotògraf que com sempre es el Cels. El càmara, que suposo que tots ja sabeu que és el Jordi, si que hi surt. Amb tanta gent no em puc permetre el luxe de donar la benvinguda un per un, de fet, de alguns ni tant sols en sé el nom, per tant dono una benvinguda en general als que comencem avui amb nosaltres.

Aparquem a Poblet i agafem la pista que porta a la Pena, pocs metres més endavant enfilem el senderó que és estret i costerut, però que té el seu encant. Caminem entre pins i alzines, i algun pollancre que ja grogueja. Malgrat la calor d'aquest any, la tardor ha d'arribar.

Fa patxoca un grup tant nombrós, i en aquesta foto si us hi fixeu semblem una llarga serp taronja.

Al mig del bosc trobem una antiga carbonera, vull dir que deu ser una reproducció, no crec que avui en dia ningú s'hi dediqui. I a la foto podeu veure una senyoreta que s'hi enfila, quin mal exemple pels seus alumnes!

Ens xivarem Angels ;-)))

Com ja he dit abans, la tardor s'acosta i els bolets comencen a aparèixer, els boletaires i les boletaries empedreïts es tornen bojos, ja em direu si aquesta és manera d'anar a buscar bolets, sembla la rambla de tanta gent com hi passa! però amb ells i elles no els hi fa res, surten bosses de plàstic per tot arreu i vinga a collir, desprès passa el que passa, que els hi fan mal!

La pujada és considerable, la fila de gent es va allargant, cadascú va al seu ritme, uns mirant la vegetació d'altres badant amb els bolets, finalment ens acostem a la pujada final, si fins ara algunes treiem la llengua , ara casi que treiem el fetge, però ... endavant!! ens espera la magnífica vista, i finalment hi arribem. S'ha de reconèixer que val la pena, els ulls abasten tota la Conca i més enllà, fins a la Segarra i l'Urgell.

Avui algú fa anys, no diré quants, però si que aprofito per felicitar-lo. Per molts anys, Isidre!

Quan ja pensavem que ens havíem guanyat l'esmorzar, resulta que no, s'ha d'esmorzar baix, a la font, els budells ja ens ronquen, però una baixada encara la podem fer. No se si si va ser precisament aquí o en un altre trosset del camí, alguna va tenir un atac greu d'al·lergia, amb esternuts i tot això, els que tenen al·lergia ja haurien de saber que el millor és no posar-se en contacte amb l'agent al·lergènic i quedar-se a casa.

Un cop al costat de la font esmorzem amb gana, cadascú el que ha portat de casa, però em sembla que va ser aquí on va començar el bonic (però engreixador) costum de portar alguna cosa més de menjar per compartir amb els altres, el pastís de la Rosabel amb pomes era molt bo, les galetes de la Rosa, delicioses, i hi havia alguna altrea cosa que ara no recordo però que segur que també estava boníssima, ja em direu de que em serveix caminar com una desesperada pàjara, si a cada esmorzar m'afarto com una lladre

Va ser aquí on ens vam assabentar que se les enduïa a Berlín ... ja veurem qui s'endurà a qui :-)))))))))))

La tornada la vam fer per un altre camí, més ample però igual de bonic. No vam trobar el lloc que alguns pensàvem que era la Pena, per tant vam deduïr que l'any anterior havíem anat ... on c... havíem anat??? Vés a saber!!!

Un cop al aparcament, com que era d'hora vam anar a donar un tomb pel Monestir, alguns vam aprofitar per fer unes necessitats que tots necessitem fer, i algú ( el fotògraf, guardeu-me el secret) va aprofitar el temps, mentre feia les seves necessitats (quantes mans té?) va tirar algunes fotos dintre del recinte on fa les necessitats. Jo he vist aquestes fotos, i d'altres que ha fet de les parts posteriors d'alguna caminadora, però no les publicaré, sóc discreta. De totes maneres, aviso al fotògraf oficial que jo a vegades, també porto la càmara i faig fotos ... i "hasta aquí puedo leer".

Foto final davant del Monestir.

La ruta del Císter, de l'Espluga a Vallbona de les Monges

24 de setembre del 2006

El primer que he fet aquest mati al despertar-me ha sigut mirar per la finestra, estem de sort, sembla que està ras, ole, ole!

Recollim motxilles i esmorzem una mica mentre la Rosabel i en Cels ens expliquen les seves aventures nocturnes. A l'hora acordada arriben els que han dormit a casa, la Carme finalment ve, ens confirma que la secció ciclista ha sortit de bon matí, el Bernat i el seu cosí des de Valls i l'Aleix que els espera a Montblanc.

Després de la foto de rigor, sortim de l'Espluga, a 412 metres sobre el nivell del mar, per la carretera en direcció a Vallbona, desseguida agafem el cami i comencem amb ganes. No fa calor, no hi ha massa humitat, no plou ... resumint, fa un bon dia per caminar i com que ahir ens vam quedar amb les ganes anem lleugers. El pasisatge es planer, barreja de camps conreats i de bosc, força argilós, hi ha trossos una mica enfangats, les botes ens pesen. Fins ara no he dit que no ens hem perdut cap dia, la ruta i els camins estan molt ben senyalitzats. Quan la gana ens apreta parem a esmorzar, fins ara cap problema, que duri!



He dit que el cami era planer? Ara ja no ho és, les primeres pujadetes eren suaus, d'aquelles que deixen respirar, però poc a poc la cosa es va complicant. Ens acostem a un coll, aqui malgrat les reticències d'algú decidim dividir-nos en dos grups, els més forts i valents pujaran pel dret, i els que ens ho prenem amb més calma seguirem la pista xino-xano. No ens perdem de vista les un dels altres, els valents ens queden tota l'estona per sobre, deu n'hi dó de lo dret que devia pujar "l'atallo", nosaltres anem fent tranquilament per la pista, tot i així el Josep M es queixa de genoll, i el deixem queixar-se tant com vulgui, però l'avisem que no esperi pas que el pugem a coll ni que li fem la cadireta!

Els que van pel dret arriben ràpidament al capdemunt del coll i mentre ens esperen admiren la vista, nosaltres arribem a la carretera i ens trobem amb el cotxe d'assitència, el Josep M cada cop va mes feixuc i li fa més mal el genoll, fins hi tot sembla que el tingui una mica inflamat. Decideix que és millor no forçar i puja al cotxe amb la Rosabel i la Fina, haurà d'acabar l'etapa sentat.

Nosaltres continuem per la carretera, encara ens queda un tros per encalçar el grup dels del devant. Finalment arribem cantant una bonica cançó per demostrar que la pujada no ens ha fet perdre l'alé. Som a força alçada però encara no hem arribat a la cota màxima que és el Tallat. Agafem una pista que utilitzen els que fan la instal·lació de molins a la serra, sort que el Jordi es coneix la zona, si no potser ens hauriem despistat, el senderó que hem d'agafar queda amagat per un moviment de terra i el pal indicador està arrencat i no es veu. Per fer la bona obra del dia el posem a lloc entre tots. També fem una marca a terra amb pedres perque els ciclistes que venen darrera nostre no es despistin. Una mica més endavant també comprovem que sempre hi ha espavilats que per guanyar un metre de sembrat llauren el cami, aixó ens obliga a caminar un bon tros per dintre d'un camp ple de fang que ens deixa les botes ben brutes.

I és amb les botes carregades que fang que hem de pujar la pujada més guai del paraguai, la que s'enfila cap al Santuari del Tallat, que es troba a una alçada de 787 metres sobre el nivell del mar, no és estrany doncs que algunes hi arribem esbufegant de debó. Si us hi fixeu hem sortit de 412 m. d'alçada, la diferència és de 375 m. de desnivell, n'hi ha per bufar una mica, no?

Despres d'uns minuts de descans ens posem altre cop en marxa, ara ja només queda una baixadeta suau fins a Vallbona que es troba a 481 metres d'alçada. Heu vist com m'he documentat?

Passem per Montblanquet tot recordant la última vegada que hi vam ser i aprofitem per visitar el poble no perdem gaire temps, és petit i desseguida està vist, l'aigua de la font molt bona!!

Refem el cami que haviem fet pocs dies abans (el de la "pàjara"), avui amb una temperatura més agradable. Ara passem entre camps a punt per ser sembrats i boscos d'alzines. Pocs quilòmetres abans d'arribar al monestir ens atrapen els ciclistes, les mames ja patien pels nens, tenien por que s'haguèssin perdut, però els nens es fan grans i saben anar sols pel món!

Ja tenim el monestir a la vista, aixó s'acaba, hem aconsseguit arribar, superant pluja, calor, cansament .... ara només ens resta fer algun dia l'etapa que des de Vallbona va fins a Santes Creus.



A la plaça del monestir, que avui no visitarem, ens fem la foto final, les males llengües ens diuen els taronjes, perquè serà?.


Ens espera un dinar, tenim gana i ganes de seure. Agafem els cotxes, bon profit!


A les postres fem un brindis per la Fina i la Rosabel, sense elles, sense la seva dedicació aquesta ruta no hauria estat el mateix.

La ruta del Císter, de Prenafeta a l'Espluga, passant per Poblet

23 de setembre del 2006

7,30 hores del matí, no plou encara, però plourà, es veu .... algú devia desafinar ahir a la nit i aquest és el càstig. Van arribant els que caminaran també amb nosaltres avui l'Angel i la Pili, el Paco i l'Angelita i l'Angeles i el seu marit, ara no recordo el nom, sóc un desastre.

Primer que res decidir si sortim, i decidim que no hi ha res a decidir, sortim si o si. El que si que podem triar és si passem pel camí o per la carretera. Á ningú agrada per la carretera, però ja als primers metres del camí ens n' adonem que serà impracticable, el terreny és molt argilós i amb la pluja el fanguisser és considerable. Fem marxa enrera per agafar la carretera. Quan arribem a Montblanc decidirem. Son sis quilòmetres sota una pluja fina però constant, d'aquelles que van calant, sort que fa baixada. Entrem a Montblanc sota les mirades astorades dels vilatans, jo diria que pensen que estem ben grillats.

Ens aixopluguem sota els porxos de la plaça Major i aprofitem per esmorzar i intentem en va treure'ns la humitat, i un pesat, de sobre, em sembla que algú ja esta "pillant" refredat :-(((

Ara si, ara hem de decidir si continuem o ho deixem aqui, ens esperen a l'Espluga per dinar i dormir, no podem pas deixar-los penjats! El més optimistes miren el cel, treuen la ma de sota els porxos i quan ens la ensenyen tota mullada diuen: "No és res aixó, quatre gotetes", mentre la ma els va regalimant i dissimuladament s'eixuguen amb els pantalons mullats. Fa mandra sortir amb aquesta humitat. Finalment algú proposa anar a l'estació i agafar un tren fins a l'Espluga, s'accepta la proposta. Tornem enrera cap a l'estació. La RENFE com sempre, respon al que s'espera d'ella, res. I aixó és el que trobem, res, ni ningú que ens pugui donar cap informació, ni cap p... cartell amb els horaris dels trens. Mentre l'aigua va caient. I nosaltres sospesant diferents opcions que no ens duen enlloc, ni ens hi duran. Un vei que estava al balcó, molt amablement, ens informa que no hi cap tren en direcció a l'Espluga fins a les dues del migdia, ara deuen ser poc mes de les deu, que c... fem??????

Som valents, hem vingut a caminar, no?? Doncs, pit, xubasquero i endavant!! Tornem a tirar enrera, cap a la plaça Major un altre cop, agafarem el cami més curt per arribar a l'Espluga, ens oblidem de Poblet, ja hi anirem un altre dia. Però resulta que portem una "mangui", quan tornem a pasar per davant del bar on hem esmorzat, la cambrera ens persegueix, algú ha xorissat una ampolla de gasosa que val una pasta, però qui c.... colecciona ampolles de vidre?? Confessa Rosa, has sigut tu!! Ja te raó la Carme, les colecionistes son una plaga :-D

Sembla que ha parat de ploure, però no és més que una broma dels núvols. No fa ni mitja hora que tornem a caminar i torna a ploure, estem mullats per fora i remullats per dins, avui portem la samarreta amb mànigues vermelles. Amb la humitat deixen, els meus sostenidors en son la prova fefaent, ara son blancs amb els tirants vermells. De totes maneres, gràcies Jordi per les samarretes.

Si haguèssim fet la ruta prevista, hauriem passat prop dels afores de l'Espluga, hauriem pujat a l'ermita de la Trinitat, per baixar després cap a Poblet, visitar el monestir i continuar cap a l'Espluga a dinar. Si la hagúèssim fet, però no ho vam fer. Quan vam ser prop dels afores de l'Espluga ens hi vam quedar, cap a la Fonda de les Disset Fonts que hi falta gent!

Un cop allí, secs i calentons, vam dinar i vam xerrar. Encara esperem la reposta a la tercera pregunta.

Amb la pluja es van aigualir les il·lusions d'alguna, la Carme ens va abandonar, amb la promesa que si l'endemà el temps millorava tornaria. Els que havien vingut al matí també van marxar amb la promesa ferma que l'endemà tornarien amb algun reforç, l'Angels també ens va abandonar tal com ens havia promés, i no ens va prometre que tornaria a l'endemà. La resta vam anar a descansar una mica, cap al tard sortiriem a donar un tomet pel poble. Si avui el temps se'ns ha posat del cul, nosaltres li tornem la jugada. Al cap d'una estona, per fer-se perdonar ens oferirà aquest trosset d'Arc de Sant Marti. Vam estar una bona estona a la terrassa del Casal, explicant-nos velles històries, recordant vells temps i velles cançons. De tornada a la fonda, sopar i dormir. Tot i no haver caminat gaire estem cansats.

Però no us pensessiu que aqui s'acaben les aventures d'aquest dia que se'ns ha fet tant llarg. N'hi ha que encara tenen humor per a aventures nocturnes. Alguns es van dedicar a espantar la Rosa que s'havia quedat sense companya d'habitació, i un altre, en Cels concretament, es va dedicar a viure l'Espluga la nuit. Va sortir de la fonda per la porta posterior per anar al cotxe, però un cop fora va tenir un atac agut d'amnèsia i no va saber tornar, vinga donar tombs pel poble a altes hores d'aquella nit plujosa, no va trobar cap indigena que li sabés indicar on era la fotuda porta posterior de la fonda, finalment una bona velleta es va compadir d'ell. La Rosabel ja estava un pèl mosca i sortia a buscar-lo quan el va trobar que entrava tot quequejant excuses, jo no l'hauria cregut pas, però ella ja sap de quin peu coixeja ;-)))))

Si us plau, pluja demà no!

La ruta del Císter, de Santes Creus a Prenafeta

Divendres, 22 de setembre del 2006

4 de la tarda, fa sol però hi ha humitat. Arribem a Santes Creus a l'hora prevista, la Rosa, la Carme, el Josep M, l'Isidre, el Cels, el Jordi i la Núria , el cotxe de suport és a punt amb les qui seran els nostres àngels de la guarda durant aquesta ruta, la Rosabel i la Fina. Foto de sortida, motxilles a l'esquena, bastó a les mans ... i un peu rera l'altre. Prenafeta ens espera. Deixem el monestir enrera i desseguida agafem un cami que comença amb una forta pujadeta, la humitat es fa notar, però tot just acabem de sortir, no podem pas defallir, el repte que tenim és agosarat, però segur que ens en sortirem!

Passem aprop de les famoses cabanes de pedra seca, i aprofitem per visitar-les, realment son sorprenents! Ens apropem al Pla, el cotxe de suport amb la Fina i la Rosabel ja ens esperen amb el berenar a punt, de gana no en passarem! Travessem el poble, la gent ens mira, fem patxoca tots amb la mateixa samarreta .... ai, me'n oblidava!!!! Avui estrenem la samarreta blaumarí i una gorra. Gràcies Jordi, per omplir-nos l'armari amb les samarretes i les gorres!!!

Arribem a Figuerola i descansem una miqueta mentre ens refresquem a la font, la gent continua mirant-nos amb sorpresa, per aquests verals no se'n veuen gaires de pelegrins, perquè aixó se suposa que som, no? Un cop refets, seguim muntanya amunt, ara si que venen pujades, i ...mosquits!! sort que el Jordi ens deixarà el repel·lent! Aquest noi pensa en tot ;-)))

Jo diria que va ser per aquí on a començar la rivalitat entre els nois, ja se sap, tots volen ser el primer. Jo no sé qui va arribar primer a dalt, perquè jo encara era a mitja pujada, el que si que sé és que quan jo hi vaig arribar, força estona després, encara esbufegaven tots ;-)))))

El tros que fem ara ja ens el coneixem de l'any passat, jo el trobo molt bonic, m'agrada la baixadeta tot saltant de pedra a pedra, avui està una mica mullat i algunes pedres rellisquen, però no ens podem encantar, hem d'arribar a Prenafeta abans no es faci fosc.

I ho aconsseguim! Ja hi som, ens espera una bona dutxa, sopar i a dormir, que demà hi tornem. Abans de la dutxa però, tindrem espectacle acuàtic amb un parell de "sirenos" en calçotets, el que ens perdrem tots, i totes, excepte els protagonistes, és l'espectacle al passadis .... aixó no es fa, aquestes coses s'avisen!!!!!

Nets i polits, quedem una estona més tard a la sala del hotel on, mentre esperem que arribi l'Angels, que s'incorpora ara a la ruta, gaudirem d'un altre espectacle, aquest cop poètic. El sopar com sempre que ens trobem, bo i abundant, el millor però, les postres de músic, i no em refereixo a les avellanes i les atmelles, sino al recital que vam perpetrar entre tots amb el consentiment de la Rosabel, que és professora de piano, per si algú encara no ho sap! Del sopar no hi ha documents gràfics i per sort per a vosaltres del recital no hi ha documents sonors ;-((

Dono les gràcies al Cels que és qui ha fet totes les fotos, menys aquesta, clar.

Es fa tard i les parpelles ens pesen, tot i que hi ha qui encara te ganes de gresca, ens desitjem bona nit i fins demà, que augmentarem la colla, esperem que no plogui!!