Els bosc de ca Mercadé

Ja fa dies que vam visitar aquest bosc, però he estat una mica enfeinada i no he pogut escriure res, a més encara no m'han fet arribar les fotos.

Però com que, finalment, m'he quedat sense feina aqui teniu aquesta petita crònica.

Havíem de ser 4, malauradament algú va tenir un percanç amb humitats, no cal entrar en detalls, al final vam ser només tres, de la colla vull dir, perquè en total anàvem més de 40 persones.

Per si no ho sabeu us diré que la sortida estava organitzada pel Museu de Valls, com a activitat complementària de la exposició de Jaume Mercadé que hi ha al Museu, si no l'heu visitada val la pena.

Ens vam trobar davant del Museu a les 11 i amb cotxes vam anar fins als boscos, concretament al de Ca Mercadé. Realment el paisatge dels boscos de Valls té una idiosincràsia especial, no només per la barreja de vegetació i conreus, sino també per les magnifiques cases que hi ha i per tota la història que hi ha al darrera de cada racó.

Ens va rebre el nét del pintor que ens va fer una petita introducció a la vida i obra del seu avi, seguidament ens va mostrar el jardi, explicant-nos acuradament com havia estat dissenyat i per quins motius. Actualment està força abandonat però a l'època d'esplendor devia ser una meravella.

Aquest lleó és l'original del hi ha a la façana de l'esglèsia de sant Joan, no em pregunteu com han anat a parar aquí.

Vam anar recorrent el bosc on cada racó havia estat immortalitzat pel pinzell de Jaume Mercadé, una vella figuera, una petita masieta, vinyes i parades d'ametllers.

I tot i que el bosc de Valls pugui semblar un racó de món, ens vam assabentar que durant uns anys va ser visitat per tota una colla d'artistes reconeguts mundialment.

No va ser una gran caminada, però si que va ser molt interessant .

Valls, l'Ametlla, l'Ampolla, Valls

Al capdamunt de les escales

La cançó està dedicada, de tot cor, a l'I.

Crònica enviada el dia 9 de maig del 2007 per la reportera en pràctiques T.C.

QUADERN DE BITÀCORA DE L’AMETLLA DE MAR A L’AMPOLLA.

Malgrat els intents, infructuosos, tot s’ha de dir, que va fer algú per evitar que anés a l’Ametlla fent veure que no em coneixia, jo, que sóc una persona molt responsable i havia rebut l’encàrrec per part de la redactora titular, de deixar constància de tot el que succeís en aquesta caminada, el dia en qüestió, a les sis del mati, em vaig calçar les meves xiruques i cap a Valls. No puc negar que en algun moment del trajecte entre Picamoixons i la capital de l’Alt Camp vaig tenir dubtes, m’havien arribat veus que seria l’única dona del grup, però qualsevol li diu que no a la seva germana GRAN i com que ja m’havia aixecat, vaig fer el cor fort i cap al Carrefour que hi falta gent.

Quan hi arribo, un bri d’esperança m’omple d’alegria, algú diu que hi ha dues xiques més que han assegurat que venien, tot plegat una enredada. Ens esperem els cinc minuts de rigor però ningú més fa acte de presencia. La temptació de trucar-les a les set del mati es molt forta, llàstima que d’una no en tenim el numero i de l’altre sabem que té el mòbil difunt a conseqüència de les pluges torrencials de Vilabella.
Així que una vegada carregats els cotxes, talment com la Blancaneus i els set nans, (en realitat eren sis nans, però m’ha fet gràcia la comparació, ja em perdonareu), ens posem en circulació. Durant el trajecte hi ha algú que amb molt males intencions demana al xofer revolts cap a l’esquerra, amb un intent clar, i no polític, d’ocupar el meu espai vital, però per sort, el conductor fa orelles sordes a aquesta sol·licitud.
Ja som a l’Ametlla, l’itinerari sembla senzill, només son 16 km. i per la meva alegria, segons el llibre de ruta, el desnivell es zero.
Comencem el camí pel port i ja ens trobem el primer entrebanc, tot i que aquest cop anem súper preparats amb GPs inclòs, ens hem equivocat i toca acotxar-se en un forat a la roca per passar a l’altra banda, millor no mirar al terra, restes escatològiques canines ens envolten.
Seguim com si no hagués estat res, tota l’estona ens acompanya una ventada marina considerable. Anem resseguint la costa, caminant pels penya-segats, pujant i baixant escales per arribar a les petites caletes que ens anem trobant, Cala Pepo, Bon Caponet, Bon Capo. Deixem a l’esquerra una drassana i ens endinsem cap a l’interior fent una petita volta fins arribar al port natural de l’Estany.

Ja tornem a ser al costat del mar, fent camí al costat d’unes antigues bateries. Tornem a pujar i baixar cales i caletes, Port Olivet, Platja de Santes Creus on hi ha una llacuna d’interès ecològic que hi viu un cranc o potser varis, autòctons de per allí . Continuem per la platja de la Llenya i la de l’Estany Podrit. La calor comença a fer estralls i alguns es comencen a treure roba amb molt d’estil.

Qui diria que el desnivell zero te aquests alts i baixos, sempre havia pensat que quan es parlava de desnivell es referia a una altre cosa, torno a comprovar la guia per si m’han volgut ensarronar i constato personalment que això es el que hi diu........
Per fi arriba l’hora de la primera paradeta, hora d’esmorzar i com sempre, tot i que les normes establertes pel nucli dur son de no portar extres, comencen a aparèixer misteriosament: pastetes, xocolata, cafè...

Tornem a reprendre camí pels penya-segats i com que la calor va augmentant, repetim el strip-tease, aquest cop multitudinari i més atrevit.
Deixem enrere la Roca del Illot, una gran roca dins el mar com una península, i seguim pujant i baixant escales, a mi em venen agradables records de la meva infantesa a La Riba, d’altres comencen a estar-ne tips.
Segueixo amb els meus dubtes sobre com es calculen els desnivells!!!!
Pugem i baixem tantes escales, que ja ni no recordo l’ordre dels noms de platges i caletes, entre d’altres passem per la Platja de l’Àliga, la dels Moros, la de Santa Llúcia, Morro del gos, Cala Buena, Cap Roig, Cala Maria, Cala Baconé.... fins i tot alguna d’elles ens la passem de llarg per que algú ens ha camuflat l’escales de baixada, mentrestant anem caminant per una antiga via de tren, amb unes pedres de mida considerable que ens torturen els peus sense pietat.

En algun d’aquests indrets, algú ha patit un defalliment, extirpem una punxa que s’ha clavat en un dit, conseqüència d’agafar el camí difícil seguint l’instint aventurer que ens caracteritza, tot i que una persona de seny ens aconsella seguir pel camí recte. El J. ens convida a tots a una mariscada - o potser no ho he entès be???? També descobrim, gràcies al GPs, que ens estem ofegant però miraculosament no ens mullem, assaltem una finca de la que ens hem d’escapolir tot fent un salt, fem una cerveseta en un xiringuito del camí i per suposat, continuem pujant i baixant escales.

El meu inicial entusiasme per les escales, ha anat minvat notablement a mida que avançàvem en el recorregut i no sóc l’única que se les comença a mirar amb rancúnia.

Finalment arribem al nostre destí, L’AMPOLLA, on ens espera un senyor dinar. Entrants de marisc i un arròs caldós amb llamàntol insuperable, que de ben segur serà l’enveja de tots els que no heu vingut.

La tornada fins els cotxes la fem en tren, hi ha algú que no vol prendre un xupito pensant que li toca conduir, entre tots el convencem de que habitualment aquest transport va amb xofer inclòs.
Vull aprofitar l’ocasió per agrair a l’autor de la guia, que a casa seva el deuen conèixer, el seu encert a l’hora de calcular desnivells, realment hi té la mà trencada.
En resum, una caminada molt divertida, amb uns paisatges preciosos que cap foto els hi pot fer honor.
Per acabar, us haig de dir a tots els que patíeu pel que faria jo entre tant home, que he fet el que he pogut...... i de la meva inicial recança a ser l’única representant femenina del grup, us informo que gràcies a la part masculina que m’ha tractat de luxe, no en queda cap record.
Per cert, ¿sabíeu que aquest camí de ronda que hem recorregut ha estat arranjat pel enginyer vallenc de cognom Galofré? No sé si el coneixeu........ és de Valls de tota la vida.


Teresa C.(pausa) D9 a dues (pausa més llarga) L’Ametlla de Mar
(Reportera substituta en pràctiques)

Pelegrins al Camino

Aquest és un resum de les 5 etapes del Camino de Santiago que han fet quatre components del caminador grup D9adues. Començant a Saint Jean Pied-de-Port fins a Estella.

Les dues parelles som amics des de fa molt de temps i l'Angels un dia, sense pensar gaire el que deia, va proposar la caminada, el Jordi ràpid s'hi va apuntar i un cop animats, informats i relativament preparats comencem l'aventura el dia 27 d'abril del 2007.

Al meu entendre molt previsors però massa carregats (ja sabeu com és el Jordi, que porta de tot i més) motxilles a l'esquena i a caminar. Estem satisfets per la feina feta, son unes etapes de molts quilometres de costa amunt, però el paisatge, els pelegrins, els albergs i tot en general s'ho val.

Les dones teniem dubtes dels albergs, doncs ja fa molts anys que no anem d'excursió amb el cole, però la veritat és que no tenim queixa, nets, còmodes i plens de molta gent estrangera amable i divertida. Els nostres homes no tenien prou ulls per mirar a les alemanyes que dormien a dos pams d'ells, no sé com s'ho fa el Jordi s'entenia amb tothom tant se val angleses que alemanyes, i de seguida es va fer l'amo, que si deixeu les sabates plenes de fang a fora, que si aquí hi ha dues lliteres, que passeu al fons que trobareu lloc.

El temps ens va acompanyar generalment, només ens va ploure un dia tota l'etapa, de Pamplona passant pel alto del Perdón, i acabant més aviat a Uterga per culpa del temps, pensem que el Sant es va enfadar aquell dia per haver sortit la nit anterior de "tapeo" i "vinillo" al carrer de la Estafeta a Pamplona, quina marxa!

Encara que vam ser pelegrins, ningú ens va privar de menjar bons menús i visitar els pobles que passàvem, el Ciscu amb la càmera de fotos i el Jordi amb la de filmar han plasmat tot i més d'aquest meravellós camino. Algunes les mostrem aquí.

Tot i que va haver moments de cansament, alguna ampolla i poca cosa més, el nostre lema és: Tenim moltes ganes de continuar i BUEN CAMINO!

De Vilabella a Salomó, a Roda potser hi arribarem l'any que ve

Qui pega primer pega dos cops. Amb vosaltres les coses s'han de deixar clares de bon principi.
Si, em vaig adormir, i que? que passa? Quan tingui la foto ja la posaré.

Au, ja teniu la foto.

Amb germanes així no em calen enemics, m'esperava a la porta amb la càmara a punt.
Bé, ara ja puc anar per feina.

De fet, de feina no en vam fer gaire, la cosa va acabar aviat i remullada.

Com que em vaig aixecar una mica esverada no vaig tenir temps de mirar per la finestra i veure el panorama, em vig posar la roba que m'havia preparat el dia abans quan les previsions no eren del tot dolentes, pantalons curts i jaqueta primeta, va anar d'un pèl que no em poses les bermudes hawaines de flors, anavem a la platja no? Tot i les presses, a l'últim moment vaig agafar les xancletes, que voleu qui hi faci, sóc previsora!

Com que la C. és una magnifica conductora vam arribar a la plaça de l'esglèsia de Vilabella quan tocaven les campanades de les set, vam aparcar amb l'ai al cor, no s'hi veia ningú ni se sentia gens de soroll, per un moment vam pensar que ja havien sortit, em sentia culpable, tenia mala consciència, quina manera de començar el dia!

Per sort encara no havien sortit i encara passaria una estona abans no ho féssim. Vam recollir els mocadors i vam fer temps, pel que es veu faltava algú, va còrrer la veu que potser hauríem d'esperar bastant, el diari deia que se sortiria a partir de les set de la tarda, no us cregueu res del que publica El Vallenc!

Amb tanta espera vam donar temps a l'enemic a preparar l'atac. Just fets els dos primers passos, va començar una plujeta fina, que mica en mica es va anar fent menys fina, vaja, que va acabar sent força gruixuda! És per aixó que no hi ha gaire fotos, no portava la càmara submarina.

Sis quilòmetres vam aguantar, fins a l'hora d'esmorzar, tot i que algú ja hauria plegat als dos-cents metres. Malgrat la pluja vam "rajar" com sempre dels que no hi éreu, només vam parar l'estona que el camí feia pujada.

I amb tant poc recorregut encara n'hi va haver que van tenir temps i ocasió de perdre's, una mica més i es queden sense entrepà, trobem a faltar el magnífic GPS del qual ja me'n han arribat notícies.

Resumint, que després d'endrapar un parell de sucs i un parell de bocates, vam decidir que no continuávem.
Xops com a pollets, enfangats fins als genolls i algunes fins hi tot amb les calces mullades, no era plan! Malgrat les contrarietats no perdem el somriure ni el bon humor.

Hi va haver una colla de valents que van continuar, no se'n tenen notícies de com van arribar.

Nosaltres vam fer un referendum i va guanyar la proposta de deixar-ho per un altre dia, som gent assenyada.

Uns quants van tornar a Vilabella a buscar cotxes, quan ja hi havia algú que renegava que ens havíen abandonat i dubtava que ens vinguèssin a buscar, finalment van aparèixer.

Era el primer cop que estava a Salomó, però gràcies al conductor que amablement em va venir a buscar el vaig poder visitar a consciència, tots les carrers i carrerons, fins hi tot el més estret del poble, amb un tomb que per sort no vaig haver de fer amb el meu cotxe. N'hi ha que el sentit de l'orientació el tenen al ... o potser es que senzillament no el tenen, deixem-ho així.

Després d'una parada al bonic poble del minaret per fer un cafetó, que no sabíem si beure'l o abocar-nos-el al damunt, vam quedar de trobar-nos a casa de la C. per dinar, ens esperaven unes quantes faves, un parell de pollastres i una taula molt ben parada, amb plats i estovalles de veritat, un luxe!

Dels que van estar fent Cami aquests dies espero que m'enviïn fotos i crònica.