Els que estan de baixa i no han caminat també venen a dinar, ni la febre impedeix a ningú menjar l'arros de l'Isidre.
El menú no és gaire complicat:
Paella al perfum de mar i muntanya.
Acompanyat amb:
Amanida de primavera, sense ceba, qui s'ha menjat les cebes que vam comprar?
Tot regat amb el famós vi turbio de la Pili, a més de vi de la Conca i cava multimarca per acontentar els/les col·lecionistes, quina plaga!
Quan vaig arribar el cuiner ja anava per feina, mentre els seus ajudants s'ho miraven molt atentament, que n'aprenguin!
Si mireu atentament la foto que hi ha al costat veure un nou mètode de parar taula,
cada terra fa sa guerra, diuen. Els autòctons d' aquest bonic poble tenen costums propis pel que fa a parar la taula i son ben originals. A casa meva posem primer la taula, a damunt les estovalles i desprès plats, gots i coberts, aqui la cosa va diferent, sort que la vaixella és de plàstic i no farem trencadissa.
La distribució de feines és bona, mentre ells paren taula, elles descansen i es distreuen. Sembla interessant la lectura. El problema de tenir amics col·leccionistes es que sempre es posen pesades i volen, de totes totes, ensenyar la seva col·lecció, grrrrrrrrrrr quina plaga!
I arriba la paella. Té un aspecte immillorable.
Diuen que per saber si una paella està al punt, cal girar-la i que no en caigui ni un granet a terrra, estic segura que aquesta estava al punt, però ningú no es va voler arriscar a fer la prova, llàstima, perquè hagués pogut ser una foto de concurs. Em refereixo a la foto de la cara de tots, no a la d'una paella per terra.
Ara la taparem, que no es refredi, l'arròs ha de reposar, però ja se sap que els homes per molta voluntat que hi posin mai acaben de fer bé les coses, s'han deixat un trosset sense tapar, aquest llagostí per mi.
Mentre es fa el repartiment ningú obre la boca, no patiu que n'hi ha per tots.
Els cinc primers minuts ningú va dir res, es va fer un silenci estrany, malgrat que tots haviem esmorzat bé, sembla que hi havia gana.
Desprès d'uns quants traguets de vi la conversa va anar punjat de to, fins que va arribar al seu punt àlgid quan algú una mica alegrement, el vi ja el té aquest efecte secundari, va teure el tema de la pujada a Miramar del proper juny.
Unes quantes taronjes per fer baixar l'arròs, i calmar els ànims, hem de fer lloc per les magnifiques postres que ha preparat la Pili, no m'estranya que l'Angel faci tan exercici (segur que a Miramar arribarà el primer)
A la coca de cabell d'angel (podria fer un acudit dolent però no el faré) hi canten els àngels i a la de xocolata amb nous els arcàngels!
Després de la treva dels pastissos, les petites diferències d'opinió continuen. Es formen dos bàndols, hi ha una mariscada en joc, els ànims s'exalten, el públic té clar qui serà el vencedor. La solució al juny, s'admeten apostes.
Amb la panxa plena i la pesadesa de la digestió n'hi ha que perden reflexos i baden, el Nus que està a l'aguait se'n aprofita i fuig esperitat com el que és, la Tanit darrera seu.
-Oh, he obert la porta i el Nus ha marxat corrents, i la Tanit darrera seu, va dir el Jordi amb cara de circumstàncies
-
Ja l'hem feta bona! No tornarà el Nus! No creu mai!, va dir el Josep M.
-Per la nena no patiu, a l'hora de berenar tornarà, va dir la mare de la criatura.
Efectivament, quan va tornar la nena havia fet gana, volia berenar. El Nus també va tornar al cap d'una estona, no va trobar plan.
Café, copa i més conversa, fins que va arribar l'hora de netejar la paella i tothom es fa el suec i toca el dos.
Sort que el Nus ens va ajudar.
Gràcies per enviar-me les fotos de l'arribada. 
Gràcies per enviar-me les fotos de l'arribada. 
