Un diumenge del octubre del 2006
Diuen que les coses que comencen bé, acaben bé. D9 a dues no sé com acabarà, ni si tant sols acabarà, el que si que us puc assegurar és que el se'n diu començar no ho vam fer gaire bé.
En l'inici fou l'enveja.
Alguna va veure dos altres que caminaven i va sentir enveja: Jo també vull venir!! I per dissimular, va convidar més gent, aleshores aixó no estava mal vist ;-)
En l'inici fou l'enveja.
Alguna va veure dos altres que caminaven i va sentir enveja: Jo també vull venir!! I per dissimular, va convidar més gent, aleshores aixó no estava mal vist ;-)
I així va ser com vam decidir que havíem d'intentar fer un dels cims més emblemàtics de les nostres contrades. LA PENA!!!
Un diumenge d'octubre del 2005, de bon matí, ens trobem cinc o sis adults i un parell de menors, motxilla a l'esquena i ganes de caminar. Arribem a Poblet i muntanya amunt que fa pujada!!
Vam agafar una pista forestal força ampla, on fos díficil perdre-s'hi, la ignorància és atrevida, cap de nosaltres coneixia el camí.
Els que hi éreu, reconeixereu que el pas d'aquell dia era força relaxat, i evidentment no era a causa de les nenes, les petites, vull dir.
Poc després de la parada per esmorzar, vam arribar a un lloc amb molt bona vista, i amagadeta rera una pedra hi havia una marededéu petitona. Ens havien dit que dalt de la Pena hi havia molt bona vista de la comarca!
Vam continuar caminant, i al arribar al següent tomb de la pista, vet aquí que trobem un pal d'aquells que se suposa que t'indiquen el camí, s'hi podia llegir: La Pena, però la fletxa indicava la direcció d'on veniem!!!
Ja haviem fet la Pena!! fins hi tot haviem anat més enllà!!
Evidentment vam tornar enrera i cap a casa que es fa tard!!
Com que ho haviem fet tant bé, vam decidir continuar.
Un diumenge d'octubre del 2005, de bon matí, ens trobem cinc o sis adults i un parell de menors, motxilla a l'esquena i ganes de caminar. Arribem a Poblet i muntanya amunt que fa pujada!!
Vam agafar una pista forestal força ampla, on fos díficil perdre-s'hi, la ignorància és atrevida, cap de nosaltres coneixia el camí.
Els que hi éreu, reconeixereu que el pas d'aquell dia era força relaxat, i evidentment no era a causa de les nenes, les petites, vull dir.
Poc després de la parada per esmorzar, vam arribar a un lloc amb molt bona vista, i amagadeta rera una pedra hi havia una marededéu petitona. Ens havien dit que dalt de la Pena hi havia molt bona vista de la comarca!
Vam continuar caminant, i al arribar al següent tomb de la pista, vet aquí que trobem un pal d'aquells que se suposa que t'indiquen el camí, s'hi podia llegir: La Pena, però la fletxa indicava la direcció d'on veniem!!!
Ja haviem fet la Pena!! fins hi tot haviem anat més enllà!!
Evidentment vam tornar enrera i cap a casa que es fa tard!!
Com que ho haviem fet tant bé, vam decidir continuar.
Propera estació: Prenafeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada