Pujada a Miramar

Rajats, que sou tots, i totes (menys els que sortim a la foto), uns rajats i/o rajades.

Dit aixó puc començar a explicar-vos la calor i la set que vam passar.

De bon matí el dia prometia ... molta calor, i no ens va decebre, a les vuit ja suàvem.

Puntuals vam arribar a la Creu Roja, i ens van donar el dorsal, comencem malament!! a la T. li ha tocat el 13, esperem qure no ens porti mala sort!

Algú ja estava nerviós i tenia pressa per agafar lloc a la línia de sortida, no fos cas que els altres li passessin al davant. Sento el tret de sortida i veig una mena d'estela de pols que em sembla que la va provocar el J., de tant depressa com va sortir.

Nosaltres xino-xano, com sempre, xerrant i mirant el paisatge, criticant a les que anàven al davant i a les anàven al darrera i als i les que no hi éreu, la cosa és rajar!

A l'alçada de Masmolets ens atrapen els que anàven corrent, només de veure'ls amb la fe que corrien ja ens cansem nosaltres, i ens venen al cap els pensament típics de la pujada a Miramar:

-Jo, que c.. hi faig aquí un altre cop!!

L'arengada que ens espera dalt ens crida i anima i ens fa el camí més lleuger.

Arribem al primer avituallament i ens diuen que estalviem l'aigua, que la guardem pels que corren, pensem que ja beurem al següent i continuem sota un sol que crema.

Fins ara el cami ha sigut més o menys pla, ara comencen les pujades i els esbufecs, flota en l'aire una flaire d'arengades que ens esperona a continuar.

Com que ens acostem al començament de la pujada forta, uns metres abans del segon avituallament d'aigua decidim menjar una mica de xocolata (de cacau, eh, no us penseu pas) per agafar força, l'aigua a més de fer-nos passar la set ens tirarà avall la xocolata.

Amb la boca espessa de set i les dents plenes de xocolata trobem els avitualladors que foten el camp mig d'amagat..... se'ls hi ha acabat l'aigua!!!

- A dalt us en donaran, ens diuen.

No repetiré aqui el que els hi vam dir nosaltres.

Amunt que fa pujada, tirar enrera impossible.

Per fer-vos-ho curt i estalviar-vos l'agonía us diré que vam arribar dalt. Vives, clar, però mortes de set i amb unes galtes tan vermelles que la Heidi al nostre costat era descolorida.

Alguns van arribar a la creu, nosaltres ja l'haviem patit una creu, per aixó vam decidir quedar-nos a esmorzar que ens l'havíem guanyat de veritat.

I aquí ens teniu, amb el somriure a la cara, la panxa plena i les cames una mica descansades.

S'ha de reconèixer que l'arengada estava boníssima.

I va arribar l'hora dels premis. Aquest any no em van donar copa, van fer bé, si me la arriben a donar, no la torno.

El J. diu que li deveu 13 mariscades, a mi me la va perdonar.

Aqui teniu la foto del trio calavera, semblen bons nens, no?

La famosa cova del Gat

Hi ha dies que més valdria quedar-se a casa i no sortir, no diria que avui hagi estat un dia d'aquests, però he de reconéixer que les coses han anat una mica d'aquella manera.

Un cop més no hem pogut arribar al lloc on volíem, no és pas la primera vegada, i no serà perquè no hi haguem posat ganes, però anem pas a pas.

Primer, a mi no em van avisar d'on es feia la sortida, potser algú no m'hi volia?

Segon, tot i no estar avisada jo he fet cap al lloc on se suposava que se sortia, no hi havia ningú.

Finalment ha anat fent cap tothom, no al lloc exacte, sino una mica més amunt, i ens hem reunit una bona colla, vells i belles coneguts/es i algú que començava avui.

Fa solet, avui apretarà, com volaran les pàjares!

Hem començat a caminar i hem seguit una ruta similar a la que haurem de fer diumenge que vé, dic haurem, no estic segura si la faré, encara me'n recordo de la última vegada, terrible!

Avui el camí ha sigut molt planer, els reptes i les mariscades anàven i venien,i tot i que un parell tiraven la canya, el J. no ha picati ha seguit xino-xano, es reserva per Miramar.

Després de caminar entre vinyes verdes i sembrats a punt de sega, hem arribat al bosquet on hi ha el cartell que anuncia la cova del Gat, alli hem comprobat que potser hem portat un ritme massa ràpid i algú ha decidit abandonar, llàstima!

Ja sabeu que jo no sóc gaire afeccionada a les maquines modernes, com el telèfon mòbil o el gepeesse, l'expèriencia d'avui em referma en la meva opinió. Seguint les indicacions de la maquineta hem començat a caminar, deixant l'esmorzar per una mica més endavant.

Turò amunt, primer per un caminet, que al final s'han convertit en un senderó que anava enfilant-se i desdibuixant-se, cada cop més dret i costerut, quan gairebé èrem al capdemunt hem comprovat que no anàvem bé.

El bosc era molt espès i no deixava passar el sol, però tot i així algú ha necessitat el sobret màgic del J.

Hem retrocedit i així que hem trobat un racò adient hem parat a esmorzar i hem fet una descoberta agradable (no estic segura si per a qui li han fet la novatada ho ha sigut tant d'agradable!), li havien dit que tothom havia de portar esmorzar per compartir, cosa que és mentida, i el pobre ha carregat amb entrepans per un regiment i DUES ampolles de vi (ho sento C. ha superat la teva ampolla de cava). El vi boníssim i el trosset d'entrepà que m'he menjat també estava molt bo. Després han sortit les palmeres, les cireres, la xocolata, l'oruxo i la petaca del xarop de l'A. Qui ha dit que portaria un meló el proper dia?

Després d'un bon descans, hem seguit buscant la cova, però ni els deus ni el gepeesse ens hi han ajudat, tot el que hem aconsseguit han estat unes cames plenes d'esgarrinxades i que gairebé tothom s'enfadés amb els impulsius, irreflexius, irresponsables i no sé quantes ís més, que sense consultar els altres hem decidit unilateralment que havíem de trobar la cova. El nostre orgull i la nostra sobèrbia han estat castigats. Hem anat a parar a llocs on no hi passen ni els senglars, hem grimpat pedrots i hem travessat boscos espessos i bruts fins a limits insospitats, durant una estona he dubtat que trobèssim la sortida d'aquell bosc maleït, però finalment hem pogut arribar on eren els altres sense haver trobat la cova, i de fet ara sé que no podiem trobar-la, no és que fòssim massa lluny, senzillament no érem al lloc adeqüat.

Des d'aqui voldria demanar disculpes a tots i totes, no m' ho tingueu en compte, la immaduresa i la impulsivitat ja ho tenen això.

De tornada el sol apretava, tenia tanta set que se m'enganxava la llengua al paladar i no gosava demanar aigua a ningú, les cames em picaven, no us faig una mica de pena?

A més a més, la foto del final no ha sortit, ai! quin dia!!!

El vermut i les cervesetes que hem anat a prendre alguns ens han fet recuperar el bon humor.

Segurament ja sabieu que sóc una mica?... impulsiva i atabalada, també sóc tossuda.

Després de dinar he convençut el X. (que poques ganes en tenia) que intentèssim trobar la cova, l'A. i la T. s'hi han apuntat i a les 4 de la tarda amb un sol d'injustícia hem tirat amunt cap a Fonscaldes, hem aparcat al costat del senyal de la cova i cames amunt.

Hem fet una estona de reconeixement, no ens posàvem d'acord, el X. i l'A. per un cantó, la T, i jo per un altre, res. Jo sóc tossuda, però el X. no es queda curt, ha decidit que l'haviem de trobar i

finalment l'hem trobat, una mica per sort segurament. Aqui en teniu la prova.

Des del senyal de la cova al bosquet, cal seguir el mateix camí que hem fet, però al arribar a l'alçada de les arnes que hi ha en una parada a mà esquerra, cal enfilar-se al turò que queda a la dreta, seguir un caminet que gairebé no s'aprecia, pujant i cap a l'esquerra, hi ha petits montonets de pedres cada pocs metres. No es triga més de dos o tres minuts en arribar-hi, uns 50 metres.

Hi ha el lledoner i el forat.