Senyoriu de Selma

Comencem batent rècords, avui som 30, molt serà que no en perdem cap!

Tornem a les tradicions i sortim el Champion, tot i que per no molestar als veïns, quedem al parquing. El guia d'avui, en Cels, ha fet molt bé la feina preliminar, el dissabte anterior va anar amb la Rosabel a fer la ruta, i ens han preparat un dossier molt xulo, a més d'un powerpoint encara més xulo, almenys aixó diuen els que l'han rebut, i els que l'han rebut sis vegades, encara el troben més xulo. M'han proposat que posi aqui el famós powerpoint, he demanat a una experta informació sobre com fer-ho, però la cosa és tant per experts que de moment ho he deixat còrrer, de totes maneres, felicito al autor i a la protagonista. Entre tots estan posant el nivell molt alt, em sembla que quan convoquem oposicions per a la plaça oficial de guia el tribunal ho tindrà díficil. ;-P
Bé, després de fer la pilota, torno al parquing del Champion, ens repartim en els diferents cotxes i sortim en direcció a Santes Creus, on farem reagrupament, algú s'ha autoanomenat cap de l'expedició i es fa responsable de no deixar ningú enrera. A Santes Creus ens reagrupem i el responsable diu: Endavant, ja hi som tots! Continuem doncs cap al coll de l'Arboçar i aparquem els cotxes: Som-hi! Selma ens espera!

Ja hi som tots? Ostres! Falta un cotxe ... Qui ha dit a Santes Creus que ja hi èrem tots? Oh, jo pensava ... darrera nostre no hi havia cap altre cotxe ... Comencem bé, abans de sortir i ja perdem gent .... Aquest cap d'expedició l'haurem de canviar, preneu-li el walkie-talkie!!

No us ho havia dit encara??? Estem a la última, portem tres walkie-talkie i d'aqui a no res portarem GPS, mai més no ens perdrem!, i si ens perdem ... si més no sabrem les coordenades d'on ens hem perdut, oi Jordi? :-P

Desprès d'una trucada pel mòbil (hauré de reconèixer que van bé aquests aparatets) localitzem i esperem el cotxe perdut, que de fet no ho estava, perquè gràcies al magnífic dossier sabien on havien d'anar. Fem les fotos, i enfilem el cami, un solet tímid comença a treure el nas.

Ara us podria explicar per on vam passar, però suposo que tots ho recordeu i si no, podeu rellegir el dossier. Quan arribem al lloc on el Cels havia previst esmorzar, es veu que no hi ha gana i continuem un trosset més. Ja fem bé, perquè per parar a esmorzar amb vosaltres s'ha de tenir MOLTA gana!

Jo proposo que el que prepara la ruta i el dossier, a part d'avisar si hi ha bar o font pel camí, hauria d'avisar si cal portar esmorzar o no.

N'hi ha que caminen per veure paisatge, altres per conèixer la comarca, potser hi ha algú que ho fa perquè no té son els diumenges al matí, algú fins hi tot ho pot fer per salut, d'altres per vici. I finalment algunes, i algun també, caminen per mantenir-nos en forma, per trobar-nos amb els amics i amigues, fer una mica de safareig i criticar els que no han vingut aquell dia i de pas, perdre algun quilet. Menys aixó últim, ho fem tot, i no és tant sols que no el perdem el quilet, sino que l'estem guayant, la bàscula, com el cotó, no enganya.

Taronges navelines, pelades i tallades, pastís de poma ecòlogica, pastis de cabell d'angel amb pasta de full, palmeres, xocolata amb taronja, galetes variades, fruits secs, la bóta de vi ..... continuo???

La que porta enciam és la única que no convida als altres!!!

Penseu i mediteu sobre el tema.

Amb la panxa plena i amb mala conciència, continuem cap a Selma. El paisatge em sorpren, mai no havia estat per aquestes muntanyes i me les imaginava més ferèstegues. Arribem al coll de la Coma i el Cels ens fa una petita explicació dels antecedents històrics de la zona, tots li ho agraïm.

Fins ara hem caminat per pista i ara n'agafem una altra més estreta que arribant a Selma es convertirà en senderó. Ens acostem al poble tot rodejant-lo i gaudint de la vista del campanar, que malgrat el temps que

fa que està abandonat, es mostra esbelt i altiu retallat sobre el fons del cel blau. Als seus peus unes quantes cases força malmeses i del castell, alguna arcada coberta d'esbarzers.

El sol ja ha perdut la timidesa i ens escalfa el clatell, tot i així som valents i alguns decidim pujar fins al capdemunt del Castell, la vista ha de ser magnífica. No som els únics que avui hem decidit visitar Selma, trobem gent del Penedés que han fet la pujada per l'altre vessant de la muntanya.

El caminet s'enfila com un camí de cabres muntanya amunt, passem per un parell d'arcades que

resten d'antigues dependències del castell, no em puc imaginar com coi pujaven aquells carreus tant grossos sense grues, perquè a l'Edat Mitjana les grues encara no hi havien arribat, oi?

Un cop dalt de tot, no ens podem pas moure gaire, som colla i l'espai es força reduït, ens apilonem per fer-nos la foto, tot i que a un li tallem mig cos.

Fer fotos en aquestes condicions no és gaire fàcil, un pas enrera i ..... la drecera per anar cap a baix cau a plom!

La princeseta d'aquest castell s'havia de deixar les trenes mooolt llargues si volia rebre visites dels pretendents!

Per tant la baixada la fem poc a poc i amb ajuda, mireu la Fina i el Jordi, no sé si és que ella s'aguanta per no caure o el frena a ell perquè no s'estimbi!

D'altres aprofiten la baixada per fer-se fotos artístiques, però no us penseu pas que el Josep M. és tant alt i la Pili tant baixeta, el camí feia molt pendent i la perspectiva enganya!

Un cop baix decidim visitar el poble, és petit i no ens portarà gaire feina si aconsseguim trobar el camí entre els esbarzers. El carrer Major ens porta a l'esglèsia, al costat trobem el cementiri, és l'avantatge dels pobles petits, tot ho tens a tocar! Quan van abandonar el poble alguns vilatans es van deixar els avantpassats, podem veure un parell de tibies i algún fèmur!

No sé si algun de vosaltres us vau adonar del greu perill que vam còrrer dins, bé entre les parets, de l'esglèsia. Si mireu la foto de l'esquerra veureu un contrafort totalment desenganxat del mur que se suposa que hauria de sustentar, un parell de salts d'algun imprudent o una lleugera tremolor del terra i tot aquest reguitzell de pedres podrien haver caigut sobre el cap d'algú.

Un cop vist tot el poble, si més no el que en queda, vam tornar cap al coll de l'Arboçar. No vam poder visitar l'ermita de Santa Agnés, per un malentés amb uns habitants de la contrada. Un cop als cotxes, com que encara no eren les dues no vam poder plegar i vam haver d'anar al bar de les Pobles a fer un vermutet, teníem gana, l'esmorzar que devia ser escàs!

Si mireu la foto de la dreta, veureu el Jordi amb el seu nou look, tipus espinete, ben alineat amb el campanar de Selma, podeu donar-li les gràcies perquè és gràcies a la seva insistència i a les seves habilitats com a cineasta, que aquest blog disposa ja de video de la sortida, podeu clicar sobre la fletxa, dura poc més d'un minut. Agraïr també a l'Ángels els consells tècnics sobre les TIC.

L'excursionista ingenu

Pels que teniu mono de llegir, mentre espereu la crònica de Celma us podeu entretenir amb aquest article que he trobat al Punt.

Grissom, aquest és un cas ben díficil! Mira, el cadàver es trobava enmig del bosc, a tocar d'un senderó, i té, per una banda, fractura de crani, per una altra, està ple de taques de pintura, a més té dos trets d'escopeta a l'espatlla, ferides a tot el cos i marques de rodes de diversos vehicles al damunt.

Està molt clar. Es tractava d'un ingenu excursionista que va sortir a passejar pel senderó. Segurament, devia passar enmig d'una festa de paint-ball i algun dels equips el va confondre amb un infiltrat de l'altre, i el van crivellar amb les seves armes.

Espantat, va començar a córrer i es va trobar dins una batuda de senglars, per la qual cosa va rebre les dues escopetades. Ferit, encara es va arrossegar sota aquell cingle, on li va caure al cap una pedra despresa per uns escaladors. Després va rodolar per aquell abocador incontrolat i es va ferir per tot el cos. Va acabar, mig mort, estirat al senderó, on li van passar per damunt dues motots d'enduro, tres de trial, un quatre per quatre, catorze quads i sembla que fins i tot dues bicicletes de muntanya. També té tres marques de bastó, crec que algun boletaire va tombar el cadàver per agafar algun rovelló. I aquest blau a les costelles li han fet amb el pal d'aquell rètol: que diu?, "Espai d'Interès Natural"?

Ah, llavors el cas està molt clar. El culpable és l'excursionista mateix, que ha gosat sortir a passejar a la muntanya un diumenge. Que n'és de babau i de ximple!

No sap que és la cosa més perillosa del món?

Eduardo Soler

D'Altafulla a Tarragona

Si avui l'excursió no va bé, serà culpa dels que no han vingut i han permés que siguem només dotze més ú, a més no hi ha guia oficial, per tant, la possibilitat que les coses vagin bé son poques. Per començar, no quedem al lloc habitual que fins ara ens havía portat sort, vés que no ens haguem deixat algú esperant-nos devant del Champion!! Alea jacta est! Sortim doncs de l'estació d'autobusos de Valls cap a l'estació de tren de Tarragona. Un cop allí, aparcarem prop del espigó del port.


A les 9 menys 10 minuts surt un tren en direció a Altafulla, primer cal comprar el bitllet. Un cop el tenim, travessem les vies pel lloc correcte, o sigui per el passadís subterrani, i tranquil·lament esperem que vingui el tren. Massa tranquil·lament, quan falten un parell de minuts perquè arribi, ens adonem que calia validar el bitllet. Corre... arreplega'ls tots, corre ... torna a travessar les vies i vés corrent cap a la maquineta on es validen els bitllets ... corre que ja ve! Es nota que estem poc acostumats a agafar trens!! Un cop dins només s'asseuran un parell, tot plegat trigarem menys de 8 minuts en fer els 14 quilòmetres que desprès desfarem a peu en, més o menys, 4 hores.

Ja som a Altafulla. Aprofitant que el pagès deu dormir, travessem un sembrat per fer drecera en direcció a la platja, però les dreceres, també conegudes com atallos, a vegades son perilloses, veieu les dificultats d'alguna intentant superar les trampes, s'ha de reconèixer que l'atac de riure que li va agafar no la va ajudar gens!

El dia està una mica boiròs, però no fa gens de fred, potser una mica més tad sortirà el sol. Comencem a caminar per una platja buida, l'aigua està totalment plana, la sorra prou consistent perquè hi puguem caminar amb comoditat, tenim davant dels ulls el Castell de Tamarit, des d'aquí es veu imponent, enfilat damunt les roques. El rodegem, i és aqui on es comença a notar els perjudicis que ocasiona no portar un guia eficient, no recordem exactament per on es passa i haurem de fer enrera més d'una vegada.

Arribem per fi a la platja de la Mora i un cop al camping trobem el lloc per on cal travessar-lo. Passem per carrers deserts i bungalows buits, deixem el camping i sortim a un senderó estret que va planejant per la vora, voreta del mar a una alçada considerable, exactament no us la podria dir perquè no vaig gosar mirar avall, prou feina tenia a mirar on posava els peus.

Fins hi tot vam haver d'escalar una miqueta. Aqui en teniu uns quants mostrant les seves habilitats grimpant. Encetem un nou àlbum, el dels grimpadors ... qui ho fa millor?

La que és capaç d'escalar sense perdre el somriure.

Després de tant d'esforç ens calia recuperar forces, quan vam trobar el lloc adient, on ens toqués una mica el solet tímid que començava a treure el cap, vam seure i vam esmorzar. Per no perdre el costum algú va portar menjar extra pels altres, el Jordi ens va convidar a "chuches", gràcies i per molts anys!!


L'últim cop que vam passar per aquí ens acostàvem a l'estiu i la gent tenia ganes de platja, vam trobar molts despistats i despistades que malgat no portar biquini prenien el sol, avui prenent el sol a la platja no trobem ningú però de gent passejant amunt i avall n'hi ha força.


Travessem el bosc de la Marquesa per algun dels seus molts caminets, en algun moment perdem de vista el mar però no deixem de sentir-ne la remor. Arribem a la Platja Llarga, que segueix sent llarga, però com que avui la sorra està dura i atapeïda no ens costa caminar-hi i no se'ns hi fa de pesada. Ara el sol s'ha destapat del tot i ens dona escalforeta a l'esquena, comença a sobrar la roba d'abric.

La Savinosa, l'Arrabassada, que com sempre sembla el carrer de la Cort, i grimpant pel últims roquissers arribem a Tarragona, ens fem una foto de grup amb la panoràmica de la ciutat al fons.

Només ens queda el tros del passeig del Miracle, com que anem bé de temps parem a fer el vermut al Port Deportiu.

De Tarragona a Altafulla en tren hem trigat 8 minuts, se'ns ha fet curt, d'Altafulla a Tarragona caminant hem trigat poc més de 4 hores, també se'ns ha fet curt, el sol, l'aire fresc i la bona companyia hi han ajudat.

Berlin

A l'espera de que els implicats enviïn alguna crònica i/o foto, us he posat una cançoneta i algunes frases que m'han arribat a les orelles.

Mica en mica van arribant cosetes ...

La famosa samarreta dels "taronges" a la Porta de Brandenburg.

Vaga a la japonesa del "Servicio de incidencias" d'Air Berlin.

Vaga fantasma dels pilots d'Air Berlin.

Berlin, bé val un Cacaolat!

Ring 42?

Qui vol xarop?


Eine kleine Bier, Bitte!
Aquesta gerra és meva!


En aquesta foto passa una cosa curiosa, hi ha cinc persones, però només quatre gerres de cervesa ... hi ha algú que beu molt depressa!!

La Vall de Montblanc

24 de desembre del 2006, altrament coneguda com Nochebuena.

Se suposa que tal dia com avui la gent s'està a casa preparant el dinar de l'endemà o preparant-se per anar a missa del Gall, nosaltres, originals com sempre, decidim sortir a caminar, per alló de cremar calories, il·lusa de mi!! Cremar calories, diu.

Quedem a les 8 per no perdre el costum, tot i que essent com és de curta l'excursió, podriem haver quedat més tard, però som animals de costums, que hi farem!

Arribem a Montblanc aviat, aparquem els cotxes prop de les muralles i comencem a caminar abans de les 9, ningú no es queixa, tot plegat acabarem abans de les 2. Avui només som 9, hi participem alguns del nucli dur i una convidada. A mig camí pero se'ns hi afegiran un parell de companys afamats. Podeu veure la Carme com confraternitza amb la mare, el petit no surt a la foto perque tota l'estona es movia buscant alguna cosa per endrapar.

També podeu veure que anem tapadets, fa fresqueta. L'hivern per fi ha arribat i podem estrenar el gorros i els guants, els que han pensat a portar-los. Les que no hi hem pensat agraïm al Jordi que hagi pensat a portar-ne per les que no hi pensem.

Agafem el cami que va cap a Rojals, passem de llarg l'ermita de Sant Josep i travessem un grup de cases plenes de gossos que també volen acompanyar-nos. Arribem a un barranc per on baixa un rierol, tenim a l'esquerra una mola de pedra i a la dreta trobem una casa de pagés que es dedica al turisme rural. Uns metres més amunt ens enfilem per un caminet de cabres que hi ha a l'esquerra, ens endinsem en un bosc espès i pocs minuts desprès arribem a la primera cascada. Un raconet argilós on hi ha una taula de pedra, hi esmorzarem quan sigui l'hora.

Retrocedim uns metres i tornem a agafar el caminet per continuar fins la segona cascada. El lloc és molt humit, ple de vegetació de tota mena i el doll d'aigua que cau es força abundant.
Aqui el podeu admirar, darrera la Carme i els nois.

Un cop vist i comprobat que no hi ha cap valent ni valenta que s'atreveixi a prendre una dutxa, desfem l'últim tros de cami per tornar al racó on esmorzarem. I és en aquest moment que descobrim que l'estratègia de fer l'entrepà la nit abans i congelar-lo no funciona quan les temperatures son tant baixes, i a més caminem per zones ombrívoles, el meu entrepà de sorbet de botifarra em deixa les dents gelades, el cava que treu el Cels de la motxilla me les congela.

Si, si, ho heu llegit bé, vam brindar amb cava i vam menjar torrons i xocolata per celebrar el Nadal. S'ha de ser bon jan per carregar cava i torrons a la motxilla!!

A l'esquerra podeu veure els nois felicitant els Cels per la magnífica idea, a la dreta el Josep M. intentant creuar un pontet desprès de beure cava ;-P

Un cop més amb la panxa plena, fem el camí de tornada. Però quan vam arribar als cotxes era massa d'hora per tornar a casa i vam decidir anar a fer un café i a fer petar la xerrada, com si caminant no xerréssim, n'hi ha que semblem cotorres!!

La conversa no us la reproduiré perquè va ser llarga, les preguntes van ser moltes (algunes indiscretes, oi Elisenda?) les repostes, menys. Només us diré que vam constatar la teoria de la relativitat d'Einstein, cadascù de nosaltres pensa que té molta feina i poc temps, en canvi els altres ... ells si que en tenen de temps i poca feina!!

Aqui ens teniu, no fem cara de cansats.

Amb aquesta crònica m'he posat al dia de totes les caminades que hem fet fins ara, espero els vostres comentaris i les vostres aportacions, no pot ser que ho hagi fet tot bé, encara que jo tingui molt de temps lliure també m'equivoco de tant en tant!

Desitjo que les caminades que farem aquest any 2007 siguin, com a mínim, iguals que les que hem fet aquest any. Gràcies a vosaltres, els que avui sou a la foto i també als que no hi sou, millorar-les serà díficil.