54. Sortida de Nadal

De moment, les fotos.
Els que hi ereu podeu imaginar el text, els que no ... us l'explicaré desprès de Nadal.
18 de gener del 2008

Bé, passat un temps prudencial , i abans que torni a arribar un altre Nadal, potset que m'hi posi.

El 23 de desembre del 2007 es va despertar plujós. Ens havíen preparat una sortida sospresa.

Al sortir al carrer vaig pensar que potser la sorpresa seria caminar sota la pluja, però no, ja hi hem caminat sota la pluja!

Ai, les sorpreses!! Quina por!

Vaig agafar el cotxe pel que pogués passar, i al arribar al Karre em van ger aparcar-lo, ai! El mateix van fer a tots els altres. Som 10, vols dir que han llogat un microbús per portar-nos a tots alhora? O potser la sorpresa és caminar per sota el parquing del Karre?

Però es veu que la sorpresa la van tenir els organitzadors, no esperaven la pluja que, com sempre pasa amb la pluja, va enviar la sorpresa a can pistraus. Ens havien preparat un viatge en tren ( també son ganes d'arriscar-se tal com estan les coses últimament amb les sercanies) fins a Vilaverd, des d'on tornariem a casa travessant la muntanya.

Nuestro goso en un poso

Un cop la sorpresa enlaire, calia canviar de plans. Tornar a casa era la proposta més assenyada. Però qui té seny dels que érem allí?

Ens va semblar que cap al sudest el cel s'aclaria, vam desaparcar els cotxes i a Bellavista hi falta gent! Diuen que hi ha un esglesiola molt bonica i el nostre expert particular en art, el C. ens farà una lliçó magistral.

Quan sortiem d'aqui eren més o menys quarts de nou, vam arribar abans de les nou. Esglèsia tancada i barrada i cartell on diu que a les 12 hi ha visita guiada que, si algú vol veure l'esglèsia pel seu compte truqui la 9776245 i dos números més, que la senyora ...era Carme? o Rosa? té la clau.

Ens va semblar una p.... trucar a la senyora a les 9 del matí d'un diumenge. Que fem?

Estem a un pas de l'estació del AVE, anem-hi? Farem un cafetó, esmorzar no, que encara no hem fet gana, i quan siguin les 10 trucarem per poder veure l'esglèsia.

De moment portàvem un dia més aviat aciago, que diuen els castellans, per entretenir-nos una miqueta podriem posar músiqueta, però n'hi ha que no tenen paciència i es encara pitjor el remei que la malaltia!

Arribem a la famosa estació del AVE de Tarragona.

Tarragona no és veu a l'horitzó, de fet no es veu res a l'horitzó, l'estació està enclotada i l'únic que es veu son cotxes mal aparcats i botjar, la gent que arriba per primer cop segur que queden ben decebuts.

Ara, l'estació... un lujo!

Passadissos amples, botigues (voleu dir que algú compra res?) i un bar ben gran perquè ja sabem que les esperes amb ADIF i RENFE son cosa habitual, almenys que els pobres usuaris puguin menjar i beure!

Vam fer el cafetó, alguns gairebé que van esmorzar! vam parlar del bé i del mal, com sempre. Com sempre, sempre n'hi ha algún que té la llengua fluixa i va parlar de més, però deixem temes espinosos!!

A les 10 en punt vam intentar trucar al telèfon que entre tots havíem memoritzat, pèro la senyora Carme? Rosa? és gata vella i en deu estar fins al .... dels pesats que truquen a primera hora del diumenge i deu desconectar el telèfon, no ens va contestar ningú.

Tornem a canviar els plans.

quin rotllo que us estic fotent!! si es que hi ha algú que ho llegeix això, que ho dubto!

Va, fotos!!

Segur que heu endevinat on vam fer cap.

Premi, el pont del Diable.

Uns quants posant al aparcament, podeu comprobar que encara plovia una mica, els mateixos sota el pont, i tots, menys qui va fer la foto, sobre els primers 3 metres del pont.

N'hi va haver 3 que no van voler travessar-lo, son els de la foto borrosa, es diu el pecat , però no els dos pecadors i la pecadora. Els valents els podeu veure tots i totes apilonadets/etes al estret passadís. Deu n'hi dó l'alçada que hi ha al mig, no val a badar!


Però les sorpreses encara no havien acabat.

23 de desembre fum, fum fum.

Què fan tots els grups excursionistes i caminadors pels volts de Nadal? Posar un pessebre!

Gràcies a la R. nosaltres també el posarem. I no un pessebre qualsevol, el nostre, el d'ella, és reciclable, solidari i de disseny. De fet era una monada, feia llàstima deixar-lo allí. Hauriem d'anar a mirar si encara hi és.

Per evitar que qualsevol desaprensiu se'l enduguès vam buscar un lloc no gaire accesible per colocar-lo. Cap problema, el J. té la cama llarga i és prou àgil.

A la foto del mig, gràcies a la tècnica moderna hi som tots! I el pessebre, què bonic!!!!

Ja tenim el pessebre posat, però encara és molt d'hora per tornar a casa. On anem??

Mentre discutiem al aparcament, d'alli estant veïem un edifici amb una extranya cúpula.

El nostre expert en art ens va fer saber que es tractava de Centcelles, i com que encara no havíem esmorzat i allí hi ha taules, rodes ajudeu-nos que esmorzarem i farem cultureta!

Aqui ens teniu entaulats, una mica enfredorits, ho solucionarem aviat. Damunt la taula veieu dues ampolles de cava, no? Doncs ens les vam beure, això ja ens va fer entrar en calor. Però es que a més ens en vam beure una més. Tres ampolles de cava per esmorzar, érem 10. Féu números.

Amb la tradicional alegria i bon humor que ens caracteritza després de posar-nos entre pit i esquena tres ampolles de cava i un bon entrepà, a més de torrons, galetes, polvorons, xocolata, palmeritas ... em deixo res? ens vam dirigir cap al Mausoleu de Centcelles.

Tots vam pagar entrada, excepte els que treballen al departament d'Educació, avui només hi havia el C., les senyoretes s'ho van perdre.

Els frescos de la cúpula son molt bonics i la restauració que han fet ha sigut molt acurada, vam poder veure un video que explicaba la història del lloc i el nostre expert particular va acabar de arrodonir-ho amb les seves explicacions sempre interessants i documentades.

La visita va ser interessant, distreta i una mica accidentada.

Un dels membres més antics del grup, millor dit el membre fundador, va patir una caiguda accidental, degut a una imprudència, tot s'ha de dir, i una mica més i es carrega la base de una columna romana que ha perdurat durant dos mil anys. Hagués sigut una llàstima!!

El membre fundador casi que perd el sentit i es va abonyegar una mica el cap, però ell només té poc més de 48 anys. No es pot comparar!!

Cap al final del matí el dia es va arreglar i fins hi tot vam tenir una ullada de solet.

La última foto és un avís per a caminadors que visiten espais d'interés cultural que han arribat fins als nostres temps i hauriem de procurar que els nostres néts també poguèssin disfrutar-los.

53. Sopar de Nadal

... que fer un sopar de Nadal el dia 15 de desembre és ser molt previsor!!

Que falten 10 dies per Nadal!!!!

El dia 25 què? no podem sopar?

Es que si no remugo no sóc jo!!

El sopar molt bé s'ha de felicitar el J., que és qui carrega amb la feina d'organitzar-lo, però ja sabem que els que es dediquen a la politica activa i treballen al sector de la construcció tenen temps per tot ;-P

Gràcies al C. i a la R. pel detall de les fotos, gràcies al J i a la F. pel detall de les pel·licules.
Gracies a ells i elles, quan siguem vellets i no puguem sortir a caminar, ens podrem asseure al sofà i recordar les hores passades amb les velles xiruques.

I vull felicitar-vos amb aquesta dècima que he trobat, al estil de les que enviaven el basurero i el sereno temps ha.

No es mi oficio lucrativo

ni los ingresos abruman,

ser honrada y ser activa

son factores que no suman.

Si en fiestas tan generosas

ser dadivosa es placer

-pues que es placer el ser buena-

que felices podais ser

es deseo de la REPORTERA

52. Bràfim, Bràfim ...

... passant per Montferri, Rodonyà, Vilarodona i Vilardida, que ja em diràs tu, si no son ganes de donar tombs, de Bràfim a Bràfim hi ha h'haver alguna dreçera, segur.
I si no hi ha drecera, segur que hi ha un atajo!!

N'hi ha que estan espessos de bon matí, i si no que li preguntin a la N.
Algú la va citar a les vuit al Carrefour. Fins aquí tot normal, es on quedem sempre i l'hora habitual.

t'spro a ls 8 l krre

Aquest és el missatge que va rebre la N. que viu a pocs quilometres de Rodonyà, a quarts de set del mati d'un diumenge, el seu primer dia de caminanta de d9adues, quin debut!
Ella a les 8 era al carrer d'Alió on viu la persona que la va citar (es diu el pecat però no el pecador), allí només hi havia el Nus, el gos, i com que qui l'havia citat no sortia, i no era qüestiò d'entrar, no fos cas que la veïna estiguès al aguait, va trucar-lo al mòbil.

8 de matí de diumenge dia , davant de Carrefour, sona un mòbil, ell respon:

-On dius que ets? Ai, perdona, perdona! Vés cap a Bràfim, ens veiem a l'ermita.

Cal que us ho expliqui millor? o ja ho heu entès?
Per tant, moraleja: Segons qui us citi no li feu punyetero cas!!

Anem al que toca.

Ja som tots i totes a l'ermita de Loreto, fa fresqueta que és el que toca pel temps que som. Cames ajudeu-me, que d'aqui a una estona hem de tornar a ser aqui.
Sortim en direcció cap a l'ermita de Montserrat de Montferri, algú fa avís per a navegants:

-Cal travessar el riu, males llengües diuen que no baixa aigua.
Algunes recordem que fa un parell d'anys tampoc havia de baixar aigua i si no haguès sigut per un parell de mossos (els podeu veure aquí) que es van descalçar per ajudar-nos haguèssim hagut de llogar una barca. Veurem que ens depara avui el destí.
Sortosament, el riu baixa escàs i totes ens sentim prou valentes per travesar-lo sense ajuda, malgrat les males intencions d'algú prou malèvol per voler llançar una pedrota al riu per esquitxar-nos.



Passem sense contratemps el riu i ens acostem a Montferri entremig d'una peste bubònica, ai, no! volia dir bucòlica, per allò dles prats, les vaques i les pastures ....
A l'ermita de Montserrat el C. ens va fer una explicació magnífica, com totes les seves, sobre la història de la construcció i reconstrucció, es nota que coneix el tema i que li agrada, ens va saber encomanar a tots l'entusiasme que sent per aquest lloc, a més va tenir l'amabilitat de contestar totes les nostres preguntes i vam descobrir que totesles esglèsies católiques estan orientades en direcció a Roma, que encara que no estiguin obligats a visitar-la és la meca dels catòlics.
El sol anava fent cami i nosaltres també, ens espera el castell de Rodonyà, que va ser una descoberta, mira que hi he passat vegades per Rodonyà i mai vaig pensar que hi poguès haver un castell. No és espectacular com els del alt Gaià, però està ple de merlets!
A la plaça que hi ha davanyçt vam fer parada i fonda per esmorzar, al sol s'hi podia estar, però el pedrís on vam seure estava gelat!



Següent parada, Vilarodona. De cementiri a cementiri. Deixem Montferri pel cementiri i ens acostarem a Vilarodona pel cementiri, llocs tranquils els cementiris!!
Travessem per vinyes nues i oliveres netes, fa un dia tant clar que podem allargar la vista fins a la serra de Miramar, al fons, tancant la plana que forma l'Alt Camp.
El camí d'avui es suau, sense grans pendents, ens permet portar un pas lleuger, son força quilòmetres, si ens encantem farem tard a dinar.
Travessem carreteres, caminem al costat de l'autopista, tant diferent de quan anem per la serra de Prades o pel curs alt del Gaià, on el paratge és més solitari i menys habitat.
Petita parada per reagrupar-nos a Vilarodona, seguim en direcció a Vilardida. Pel camí trobem una casa on l'amo ha trobat la solució ideal al problema del aparcament, no és gaire pràtic, però us asseguro que el cotxe no fa gens de nosa, llàstima que no tingui imatges per mostrar-vos!!



A Vilardida també tenen castell, el que no tenen és bon gust per fer millores i reformes, llàstima!
Travessem per última vegada la carretera, tornem a travessar el riu, aquest cop per un pont, i ens acostem al punt d'arribada, que si no ho recordeu és també el punt de sortida.
Però com sempre hi ha algú, qui serà? qui serà?, que ha de fer la gracieta.
Avui la gracieta és representar un tros del conte de la Caputxeta, les caputxetes van dir als llops, vosaltres passeu per aquest camí de l'esquerra que nosaltres passarem per altre. A veure qui arriba primer!
Normalment el camí de la dreta sempre és el més curt, almenys als contes, però ja sabem tots que els contes son mentida. Aquesta vegada el camí de la dreta era el més llarg, i per acabar-ho de rematar s'acabava amb un munt d'escales!! Pobres caputxetes!!!

Van guanyar els de l'esquerra (els llops que es van menjar l'àvia) que per altra banda no és el més normal, que ja sabem tots que l'Esquerra no guanya mai!

Vet aquí un gat, vet aquí un gos .....

Castells de Selmella i Saburella

Amb tant castell avui semblem monàrquics, millor dit, comtals que els catalans de rei no en tenim.

Feta la declaració de principis, segueixo amb la crònica a petició dels meus fans que la demanen a crits.

Ara estem en aquella època en que és agradable caminar, fa solet, la calor no apreta i el fred encara ha de venir, val la pena aprofitar aquests dies de tardor per gauydir de la natura que ens mostra una ençxtensa gama de colors tardorencs, tot i que per la zona on caminem avui la vegetació és més aviat escasa.

Sortim, amb retard ;-P del lloc habitual en direcció al Pla, deixem enrera el Pont i una mica més enllà del Mas de Mel aparquem els cotxes en una esplanada al costat d'un restaurant. Ens avisen que anem amb cura, han deixat anar una colla de caçadors armats fins les dents i amb gossos plens de dents, vigileu les criatures!

El C. ens ha preparat un dossier amb antelació, per tant ja sabem que començarem pujant, però ens ha promés que la pujada és molt suau i que la resta del cami serà per la carena tot fent baixada.



Ben aviat arribem al poble de Selmella, bé, poblet, una esglèsia i dues cases, una placeta petitona plena de sol, una vista que allarga fins gairebé el mar i el castell que el vigila des de dalt del turò.

Tot i que es força aviat parem a esmorzar, som tanta colla que omplim la placeta en un no res, uns quants al pedrís de la pared d'una casa que ja no hi és, altres amb els peus penjant al buit, els d'allà sobre carreus que han caigut de la volta de l'esglèsia, algú fins hi tot troba una cadira aprofitable. Tenim el castell que ens espera altiu, dificil d'abastar per aquest cantó, per arribar-hi haurem de rodejar el turò i trobar l'entrada que s'amaga entre dues moles de pedra.

Està datat al segle X-XI i el lloc és ideal per controlar les terres del voltant, està completament integrat al relleu. S'hi entra a través d'un petita escletxa que fa de porta a la torre, més enllà trobem el castell, ple de pedres i carreus, no sé si a punt perquè se'ls endugui algú o per reconstruir-lo.

N'hi ha que tenen ganes d'aventura i salten per sobre les restes dels murs i baixen pel dret, els més civilitzats sortim per la porteta tot vigilant el cap, no devien der gaire alts els comtes de l'època!

Pròxima parada: Castell de Saburella

Resseguint la carena de la Serra de Comaverd, anem baixant per una pista pedregosa tot discutint quin servei li devia fer al comte el Castell de Saburella, el servei del de Selmella és prou clar, situat al turò més alt, defensa i controla, el de Saburella queda envoltat d'altres turons més alts i una mica amagat, no veus els enemics fins que els tens al damunt, ... que potser s'hi amagava el comte? o potser hi tenia afers que més valia que no se'n assabentés la comtessa??

Fent safareig ens acostem al castell, que està en millor estat que el de Selmella. Els murs que l'encerclen estan gairebé sencers. En destaca una torre que es conserva gairebé intacta, fins i tot amb escales per pujar al segon pis, però ningú s'hi atreveix!

Quan apareix un xulo que diu: "Per aqui no passeu, nenes, que és perillós", què fan les nenes maques al dematí?

Doncs passar!!

Unes quantes nenes valentes ens atrevim a passar per una mena de caminet sobre un mur per arribar a les restes de l'altra torre que està més malmesa.

A la porta del castell fem una foto de grup. Reculem un tros per tornar a trobar la pista que ens portartà fins on tenim el cotxes.

Una caminada tranquila la d'avui i força interessant. He trobat aquest mapa on s'hi ressenyen els castells del Gaià, així que els guies ja teniu teca per treballar i preparar més caminades.

Això és desgrimpar .. la resta son ...

L'Ametlla l'Ampolla, part II

Nunca segundas partes fueron buenas, diuen. Potser haurem d'esperar a la tersera .
De moment aneu mirant les fotos, la crònica arribarà algun dia. Ja ha arribat, avui és 25 d'octubre

De qui va ser la idea de trobar-nos a les 7 de la matinada??? Si gairebé encara era fosc!!
Un diumenge aixecar-se tant d'hora, i no precisament per anar a missa primera, ha de ser pecat per força, us haureu de confessar!



Aqui en teniu la prova, desprès de una hora en cotxe, el sol tot just treia el nas per sobre la línia del horitzó.
Valents com som, cames ajudeu-me, vam enfilar la baixada cap el port, ni una ànima pel carrer, la gent de l'Ametlla els diumenges a la matinada dorm.
Poc tros més enllà, la història ve trobar-nos en forma de búnker de la guerra civil, la pedra ens informa que va ser construït l'any 1938. I si no hagués estat perquè jo sóc valenta i una mica, només una mica, inconscient us ho haurieu perdut, de totes menres a la propera sortida que algú porti una lot.

Què dir-vos de les magnífiques vistes de que vam gaudir? Les fotos parlen per sí soles, cap paraula pot millorar el blau del mar, l'olor dels pins o la transparència de l'aigua.

El racó que vam escollir per esmorzar no podia ser millor. El marge per seure, les cases de pedra a l'esquena i tota la inmensitat del mar als ulls.

Com sempre, n'hi ha que no es poden estar de posar les grapes en remull!

Us recordo com apretava el sol?? El setembre no és un mes bó per caminar. No pas per mí.

30 de setembre del 2006, de Vallbona en direcció a Montbalnquet, dues del migdia, un sol mooolt injust, qui va sofrir de pajaritis????

Octubre no és un mes bó per caminar. No pas per mi. 7 d'octubre del 2007. Qui va tornar a ser visitada per les pàjares??

JO, si. Què passa? Si no hagués sigut per això no hagués pogut fer aquesta foto del mig tant bonica. Perquè tot i estar marejada com una sopa per culpa de la xocolata que vaig endrapar per no haver de beure el xaropet del J, vaig tenir la suficient presència d'ánim per fer aquesta foto que és podria titular: A vista de pàjara.

I mentre jo em desmaiava sota un pi, els altres, vosaltres, tant tranquils fent tertúlia. Tingués amics!!

Però hi va haver moments per tot, i com que fa tants dies els dolents s'han esborrat i no me'n recordo del segon atac pajaril i de la drecera rodejant la costa i travessant parades per trobar el camí bonic amb passarel·la de fusta al costat de la platja.

I el xiringuito que no arribava, es veu que quan saben que hi hem de passar nosaltres el tralladen més al sud. Finalment hi vam arribar, mig deshidratats, i ens vam refer. Segons diuen l'Ampolla es darrera la propera cala, segons diuen. No us creguessiu pas sempre el que diuen!

La foto de l'esquerra del xiringuito assenyala més o menys, d'on vam sortir, un bon tros.

La d'aqui sota és on hem d'arribar, un bon tros més. I tot alló de desnivell zero, res de res. Una muntanya russa té menys pujades i baixades que aquesta ruta.

A la foto del mig podeu veure les obres tan boniques que fa el germà del C. a la costa catalana.

Després d'un parell de remullades per fer baixar la temperatura vam fer cap a la botella, ai, no !l'Ampolla!

De plages i platgetes ens en vam fer un tip de peixet, també.
De fotos del peixet i marisc i de totes les coses bones que vam menjar, no cal, que us faria venir massa salivera