D'Aiguamurcia al bonic poble del minaret

Tinc la manta a sobre. Es nota, no?
De moment fotos, quan passi el fred i em tregui la manta.....chi lo sa!
El que si que us dic es que tot i que desprès va sortir el sol, fotia un fred de c...!
Ah, i que la mitjana d'edat de les participants (tot plegat ells estaven en franca minoria) va ser la més baixa de totes les sortides.
No us diré qui era la més bella (o era vella ?) de totes.

72. La Pena III

De moment fotos.

Montcaro

Massa alt per a mi!

El dia 8/11/2008 a les 6:30h ens trobem i sortim en direcció a Tortosa, amb un temps atmosfèric imprevisible. De Tortosa a Roquetes plou. A Roquetes la pluja és forta. Però de Roquetes fins al lloc on comença la caminada, el cel es va aclarint i els ànims pugen, també amb l’ajut del cafè que prenem al bar que hi ha just on aparquem els cotxes abans de començar la ruta a peu. La pujada és dura, però el paisatge és magnífc i en cap moment ens queixem de l’esforç; al contrari, donem gràcies per poder contemplar la meravella del Montcaro. Fa fred i ens abriguem força. Quan arriben al cim ens passa tot: fred, cansament, ... Aleshores podem admirar tota la panoràmica fins al Delta de l’Ebre.
Després de les fotos pertinents, baixem a peu per la pista fins al refugi on ens espera un dinar que tots trobem deliciós.

R. T.

Us comunico que nomeno a la R. co-redactora d'aquest blog

SORTIDA ALS BOSCOS DE MONTBLANC

Des de l’ermita de Sant Josep de Montblanc, hem agafat un camí amb direcció a Rojals. El cel amenaçava pluja. Hem passat per uns boscos, amb una vegetació espessa, que ja anuncien la tardor amb els seus colors. Hem vist unes fonts amb aigües cristal·lines. Hem deixat el camí que portava a Rojals i hem continuat pel que portava al Molí de la Vall; a prop hi havia l’entrada de la casa rural amb el mateix nom. Hem arribat fins a un racó preciós, amb unes cascades d’aigua i una vegetació molt verda que creixia damunt de les roques. Una persona agosarada s’ha endinsat en aquest indret i un “àngel” l’ha hagut de rescatar.
Hem retornat a Montblanc i a l’ermita hem celebrat el sant del dia amb un pica-pica sorpresa.

Gràcies a la R, aquí teniu la crònica de la'última sortida.
I aprofito per felicitar a la P, me'n vaig oblidar :-(

Siurana

Gràcies a la R. aqui teniu aquestes fotos i el poema.

SIURANA
Allà dalt és Siurana, aspra i ardida,

ben arrapada a la salvatge altura,

coronada d'espais, d'abims cenyida,

tota daurada i negra de vellura.

Dels carrerons sota la volta dura,

l'aire té una quietud esfereïda:

sols enllà, vora el cingle, una exquisida

prada es va alçant vers l'esglesieta obscura

.Des de Siurana es veuen soledats;

ella és una impassible sobirana,

dominant els voltors i els espadats.

I prega i jura, i amenaça a estones;

i només pot finar l'aspra Siurana

desfeta en rocs per carregar les fones.

Josep Carner

66. Pujada a Miramar

Jo no hi era (molts altres tampoc) però ells sí.

65. Gent al Camino

Tal com vàrem pronosticar l'any passat quatre caminadors de D9adues, aquest any hem continuat el Camino, de fet no podem negar que enganxa molt.

El temps ens ha acompanyat i els quatre amics de tota la vida amb molt bon rotllo, hem caminat unes quantes etapes més fent cap a Burgos, ciutat meravellosa.

Paisatges diferents als de l'any passat, més de muntanya però no menys bonics, donat que al maig els cereals allí estan molt alts i la vinya de la Rioja comença a brostar.

Per aixó i moltes coses més, diem que l'any que vinent hi tornarem.

Els protagonistes de les fotos

Quina enveja!!!! ( això ho diu la n.)

66. Prenafeta

Si algú m'explica com va anar i em fa arribar fotos....

65. De Vilabella al Vinyet

Hola N,
tenvio les fotos de la caminada a Vilabella. I un comentari per si vols posar al blog.

Vaja, caminada no n´hem fet, perquè vam sortir de casa ja plovent i quan vam arribar allà l´organització va suspendre la sortida per evidents raons metereològiques. Aleshores com que era massa aviat per tornar cap a casa vam decidir anar a esmorzar. I després de rumiar varis llocs vam fer cap al restaurant El Vinyet a Vilarodona, però com era massa aviat estava tancat i vam creure que potser a Santes Creus fóra possible trobar algun bar obert, però tot tancat. Aquesta vegada a Casa Ricard a Alió tancat també, però de tornada vam veure que sortida fum de la xemeneia del Vinyet , conclusió tornem cap aquest restaurant i aquesta vegada preocupats per si trobaríem taula ja que hi havia molts cotxes.

L´amo del Vinyet , que per cert és de Valls, ens va dir que ens va veure anar allà , marxar cap a Santes Creus i tornar. A l´hora de demanar ens va dir que aquí res de cafè ni de croissants, mongetes, botifarres, secallones , llonganisses i bon vi.A més de músic i "orujo " de Galicia ben potent. Aquest dia ja ningú se´n recorda dels règims i això que no hem fet exercici. I per si no hem menjat prou algú treu unes xocolatines.Quan hem sortit d´aquí és massa d´hora per tornar a casa, total tampoc tindrem ganes de dinar i menys de preparar-lo , per tant anem a fer unes cervesetes per Valls , els col.leccionistes contents.I aquí acabem aquesta sortida que no ens hem cansat gens ni mica.A la propera ens veiem tots/totes les agosarades a SG, t´atreveixes?

No hi ha excusa.

Reportera agosarada

64. L'Aixàviga

El dia 13 d’abril vam sortir de Valls en direcció a l’Aixàvega, allí vam deixar els cotxes i trenta-vuit persones vam començar l’excursió a peu.
El primer tram era difícil, doncs el camí estava tapat per branques de pins i pedres i no es veia per on seguia, però el guia i el “subguia” eren uns experts i ens van conduir pel sender correcte.
Una vegada passat aquest primer tram, el camí era molt bonic, amb molta vegetació i ens va portar al Mirador del Pou. Des d’aquí vam poder gaudir d’unes impressionants vistes que arribaven fins al mar i fins i tot vam divisar una silueta de les muntanyes de Montserrat. Aquí al Mirador del Pou, hi ha un pou que dóna nom a aquesta Serra i on acostuma a haver-hi aigua durant tot l’any. En un racó vam veure un pessebre.


*(Si no fos perquè heu confessat lo del wiski, diria que era una trobada kumbaià, deu meu, kumbaià, què bucòlic! )

En aquest paratge idíl·lic ens vam disposar a esmorzar sense presa gaudint del moment; després de l’entrepà, acompanyat d’un bon vi, li va tocar el torn a la coca d’avellanes, a la xocolata, a les galetes, al cafè, al wiski, a l’aigua de la vida ...

Una vegada recuperades les forces amb escreix, vam decidir seguir la ruta. Va ser en aquest moment quan unes quantes persones ens vam adonar que tres jovenets del grup havien malmès el pessebre i això ens va disgustar.
Vam seguir caminant i al cap d’una estona vam veure una panoràmica de la vall del Glorieta i els cingles de la Serra. Seguidament va començar el grau del Mal Pas, van baixar fort i en pocs minuts vam arribar al riu Glorieta i el vam travessar.

Més endavant vam trobar l’entrada d’una senda estreta que baixava fins a les fonts del Glorieta, allí vam veure com sortia l’aigua d’uns forats de la paret de la roca. Vam retornar al camí i després d’uns quinze minuts de pujada, vam passar per la Cova del Soldat. Més endavant vam veure un antic pou de gel que antigament servia de nevera. Vam arribar a l’Aixàvega per la mateixa pista per on vam començar la caminada. Aquí, en teoria s’acabava l’excursió, però es va proposar agafar els cotxes i pujar fins a la Mussara i des d’allí vam gaudir d’unes impressionants vistes panoràmiques.
Durant tota l’excursió “un àngel” ens va protegir i guiar en tot moment.

R. (que no consol) (pausa)

Segona reportera en pràctiques (pausa)

L'Aixàviga (pausa més llarga)

D9adues

La nostra reportera acompanyada de les seves amiguetes.

* núria dixit.

63. Cursa i caminada popular a Bràfim

Només per deixar constància que hi va haver aquesta caminada, on alguns i algunes hi van ser, jo no. Tot el que us en puc mostrar és aquesta samarreta. Males llengües viperines diuen que tinc la flor al cul perquè em va tocar un sopar. Enveja és el que tenen!!

Al migdia hi va haver un arrós boníssim. Felicito al P. el cuiner, aquest no serà l'últim arrós que ens farà.

Suposo que algú en té fotos, si me les fa arribar les penjaré.

62. Passejadeta a la Vilella

PASSEJADA f.:

1. Acció de passejar o passejar-se tranquil·lament, passeig curt i lleuger.

Diminutiu: passejadeta

Refr.—«Amb passejades, les penes són mig passades»: significa que davant les adversitats cal adoptar una actitud tranquil·la, de despreocupació
2morrou +

3 d'abril2008

Diguem que el tumorrou s'ha allargat una mica.

Vam sortir de Valls disposats a fer uns quants quilòmetres en cotxe per anar fins la Vilella Baixa on segons les informacions que tenia fariem una pasejadeta, suposo que els que no tenien clara la definició de la paraula ara ja la tenen. 12 quikòmetres caminant no son un passeig curt, pel que fa a lleuger no em puc queixar, perquè pesat no ho va ser gens. Vam deixar els cotxes a l'entrada del poble, davant de la Bodega Sabaté on dinarem. Avui portem, a més del guia oficial que calcula bé, el Pep, que també ens farà de guia.

La primera parada havia de ser la font del Racó. Amb aqust nom, jo que tinc una imaginació viva, m'esperava un lloc planer i arrecerat amb una fonteta i unes tauletes per fer berenades. Les berenades que es fan en aquesta font son per parelles molt ben avingudes, que no pateixin vertigen i els hi agradin les alçades, o per algú molt solitari, que no pateixi vertigen i que li agradin les altures.

Dels 10 que èrem, només 5 vam arribar a la font, jo entre aquests 5. Com hi vaig arribar?? De cara al paret i arrapada amb ungles i dents a la pedra, si hi aneu en veureu els senyals.

Veieu l'À.? Doncs jo li vaig fer la foto, estava amb l'esquena enganxada a la paret i si hagués allargat el braç i l'hagués empès no el veurieu, de fet, diria que en aquesta foto els talons de les botes no li toquen el terra. El paisatge realment espectacular.

Malgrat el somriure de circumstàcies, estic (speaking in silver) cag... de por però satisfeta, perquè n'hi ha que son molt valents de boquilla i a l'hora de la veritat les cames el hi fan figa! Si mireu les fotos descobrireu els que no van arribar a la font.


El Priorat ha estat des de sempre una comarca poc coneguda, però no té res a envejar a d'altres que ho son més. El paisatge a començament de la primavera acostuma a ser una mica trist a les zones on hi ha vinyes, perque els ceps encara no han començat a treure la fulla i tot just podats semblen nens revellits i una mica esguerrats, però vam trobar parades d'ametllers verds i de (em sembla) cirerers florits.

Vam pujar pel Grau dels Bous, un camí gairebé tot empedrat amb un pendent força pronunciat fins al capdemunt d'una muntanya de la qual no recordo el nom, cadascú al seu ritme, jo en portava uns quants al darrera i els més àgils i forts al davant. Vam fer parada i fonda per esmorzar. Feia una mica d'airet, però el sol era molt agradable, el fred que havíem passat a primera hora ja ens l'haviem tret de sobre.

Vam remprendre el cami seguint un petit sender sobre un barranc, havíem de rodejar-lo per continuar per l'altre cantó, pel camí vam trobar un parell de velles barraques belles, de pedra seca del tipus cossiol, per arreplegar aigua una, per trobar recer del fred i el vent l'altre. S'ha de reconèixer l'enginy i l 'habilitat de la gent que ha viscut al camp i amb mitjans més aviat minsos, pedres i poca cosa més, eren capaços de solucionar els problemes que representa viure en zones ferèstegues.

Un cop hem arribat a l'altre cantó del barranc anem en direcció al Pont de Cavaloca, que pel camí que hi porta també es podria dir de cabraloca! Pujem i baixem tot vigilant que el ventet que fa no ens desquilibri, el barranc és fondo i ningú és del racc.

Congostos, barrancs, senders, parets de roca, terres aspres, és el Montsant.

A la última foto ens teniu davant d'un dels cossiols més grans que he vist, pertany al Sr. Sabaté, l'amo de la bodega on dinarem. Malgrat la sequera que ens afecta hi havia força aigua, la gran llosa de pedra que té al darrera li permet recollir cada petita gota que caigui.

Vam retornar cap a la Vilella a temps per comprar una miqueta de vi i vermut (colla de b..) al Sr. Sabaté, desprès vam dinar amb la familia, ells menjaven cigrons i bacallà, nosaltres entrepans de pernil. Descreguts que som!

El ví del Priorat ha de ser car per força. Mirava les vinyes i m'esgarrifava de pensar que per veremar-les ho deuen fer lligats amb cordes, deu n'hi dó de les pendents, algunes semblen penjades de parets verticals.

Una passejadeta pel Priorat, una de les millors maneres de passar un Divendres Sant.