De moment aneu mirant les fotos, la crònica arribarà algun dia. Ja ha arribat, avui és 25 d'octubre
De qui va ser la idea de trobar-nos a les 7 de la matinada??? Si gairebé encara era fosc!!
Un diumenge aixecar-se tant d'hora, i no precisament per anar a missa primera, ha de ser pecat per força, us haureu de confessar!
Aqui en teniu la prova, desprès de una hora en cotxe, el sol tot just treia el nas per sobre la línia del horitzó.
Valents com som, cames ajudeu-me, vam enfilar la baixada cap el port, ni una ànima pel carrer, la gent de l'Ametlla els diumenges a la matinada dorm.
Poc tros més enllà, la història ve trobar-nos en forma de búnker de la guerra civil, la pedra ens informa que va ser construït l'any 1938. I si no hagués estat perquè jo sóc valenta i una mica, només una mica, inconscient us ho haurieu perdut, de totes menres a la propera sortida que algú porti una lot.
Què dir-vos de les magnífiques vistes de que vam gaudir? Les fotos parlen per sí soles, cap paraula pot millorar el blau del mar, l'olor dels pins o la transparència de l'aigua.
El racó que vam escollir per esmorzar no podia ser millor. El marge per seure, les cases de pedra a l'esquena i tota la inmensitat del mar als ulls.
Com sempre, n'hi ha que no es poden estar de posar les grapes en remull!
Us recordo com apretava el sol?? El setembre no és un mes bó per caminar. No pas per mí.
30 de setembre del 2006, de Vallbona en direcció a Montbalnquet, dues del migdia, un sol mooolt injust, qui va sofrir de pajaritis????
Octubre no és un mes bó per caminar. No pas per mi. 7 d'octubre del 2007. Qui va tornar a ser visitada per les pàjares??
JO, si. Què passa? Si no hagués sigut per això no hagués pogut fer aquesta foto del mig tant bonica. Perquè tot i estar marejada com una sopa per culpa de la xocolata que vaig endrapar per no haver de beure el xaropet del J, vaig tenir la suficient presència d'ánim per fer aquesta foto que és podria titular: A vista de pàjara.
I mentre jo em desmaiava sota un pi, els altres, vosaltres, tant tranquils fent tertúlia. Tingués amics!!
Però hi va haver moments per tot, i com que fa tants dies els dolents s'han esborrat i no me'n recordo del segon atac pajaril i de la drecera rodejant la costa i travessant parades per trobar el camí bonic amb passarel·la de fusta al costat de la platja.
I el xiringuito que no arribava, es veu que quan saben que hi hem de passar nosaltres el tralladen més al sud. Finalment hi vam arribar, mig deshidratats, i ens vam refer. Segons diuen l'Ampolla es darrera la propera cala, segons diuen. No us creguessiu pas sempre el que diuen!
La foto de l'esquerra del xiringuito assenyala més o menys, d'on vam sortir, un bon tros.
La d'aqui sota és on hem d'arribar, un bon tros més. I tot alló de desnivell zero, res de res. Una muntanya russa té menys pujades i baixades que aquesta ruta.
A la foto del mig podeu veure les obres tan boniques que fa el germà del C. a la costa catalana.
Després d'un parell de remullades per fer baixar la temperatura vam fer cap a la botella, ai, no !l'Ampolla!
De plages i platgetes ens en vam fer un tip de peixet, també.
De fotos del peixet i marisc i de totes les coses bones que vam menjar, no cal, que us faria venir massa salivera
De fotos del peixet i marisc i de totes les coses bones que vam menjar, no cal, que us faria venir massa salivera
1 comentari:
Falta una foto.La de los Pajaritos,algu la te..je je.
Es broma.
Un salut.
Publica un comentari a l'entrada