59. Ermita de Sant Joan, Montblanc

Aquí te pillo aquí te mato, així ha anat la cosa.

Suposo que per això erem poquets i poquetes, però ha sigut una excursió molt bonica, perquè no us enfadeu ja hem dit que la repetirem un altre dia.

Unes fotos per anar-vos fent dentetes, demà amb més tranquilitat us ho explico.

.......

Quan ens vam trobar al matí me'n vig adonar que només seriem 5 gats, unes tenien teatre, altres tenien feina i altres no tenien ganes, que hi farem!

Vam passsar per Picamoixons a buscar la gata que faltava i direcció a Montblanc, anem dos cotxes, en deixarem un a Montblanc i amb l'altre ens anirem fins a l'Ermita de la Santíssima Trinitat de l'Espluga que és on començarem.

Com que n'hi ha una que sempre es queixa de les pujades .... que pesada! el guies oficials d'avui, han decidit que la pujada a l'ermita de Sant Josep serà fent baixada, el preu: el proper Nadal un fuet pels guies de part de la pesada.

Vam sortir de l'ermita de la Trinitat, li escurço el nom que si no no acabaré, per un sender que també porta a la Pena, fa pujada però és lleugera i suportable, res a veure amb les pujades que m'han explicat de la setmana passada. El camí passa per racons preciosos, enmig d'alzines i algun pi, i es va enfilant poc a poc. Al sortir hem notat fresqueta, tots ens hem tapat, però mica en mica, tot i que segueix sense sortir el sol, la temperatura corporal va pujant i ens anem treient roba.

El cami feia pujadeta, però nosaltres estem fortes, fixeu-vos que vam haver d''esperar a l'A. una bona estona. S'havia quedat enrera!

A les fotos podeu comprovar el desnivell .

Menys d'una hora desprès de sortir vam arribar al campanar de l'Ermita de Sant Joan, si, si, s'arriba primer al campanar, que no té campana, però que sona força bé.

Tot i que no hi havia el guia cultural oficial, els que portàvem també en saben d'història i ens van explicar que la raó d'una campana tant fashion i minimalista cal buscar-la durant la guerra (in)civil. Els milicians la van esbocinar juntament amb el retaule d'alabastre que hi havia al alta;, però sempre n'hi ha que se les pensen totes, algun espavilat va xorissar un "tope" dels que hi ha on moren les vies dels trens. La veritat és que té un so penetrant i estic segura que se sent des de ben lluny, i segur que a la renfe no li vindrà d'un "tope".

L'ermita està excavada a la roca de sauló, per arribar-hi cal pujar unes escales molt dretes excavades a la roca, les parets interiors son d'un vermell encès, és molt gran i està molt ben restaurada i conservada. Els ermitans moderns de l'ermita de Sant Joan han fet, i fan, una feina excepcional, si cliqueu l'enllaç trobareu més informació.

Vam esmorzar dins el menjador de l'ermita, amb un bon foc a la llar i amb tres excursionistes més de Montblanc, eren del nostre estil, vull dir pel que fa a l'esmorzar, portaven una ampolla de vi, avellanes, gotets pel cafe del termos ....

Nosaltres portavem la P. el que vol dir que hi havia magdalenes de xocolata, rocs suissos, cafè ...

Ho vam compartir i els tres de Montblanc més contents que un all amb les magdalenes i els rocs, anaven dient: Està bo això, en puc agafar un altre?

Vam xerrar una mica i ens vam despedir perquè ja no quedava ni xocolata ni magdalenes. Vam admirar les estances de l'ermita i ens va sorprendre, als que no la coneixiem, la gran quantitat d'espai que hi ha.

Vam pujar al mirador que hi ha sobre l'ermita i ens vam fer aquesta foto tant xula, llàstima que el dia estava una mica enteranyinat i no vam poder fruir de les vistes que diuen que son espectaculars, es veuen tots els pobles de la Conca excepte Pira que queda enclotat, a més a més del Aneto, el Canigó, Montserrat, Andorra ...

Des d'aquí vam agafar un caminet de cabres per dirigir-nos a la cova de la Nialó, més coneguda com Elionor d'Urgell que es veu que va passar una temporadeta per aquestes muntanyes. L'A. i la P. ens volien fer creure que la dona feia penitència i portava una vida dura i solitària, potser si que era dura, però de solitaria res, l'acompanyava un tal Fra Pere, que segons diuen les cròniques era una arracada de les bones. Mireu, mireu els enllaços.

I aqui sota vam voler reproduïr la vida quotidiana de la Nialó, a l'esquerra dormint sobre la dura pedra, al mig el fort desnivell que cal salvar per desplaçar-se per la zona i a la dreta ... bé, cal que expliqui amb tots els detalls escatològics del fet què reprodueix la foto de la dreta?

La cova disposa d'una cambra interior amb un dur matalàs, sala d'estar amb magnífiques vistes a la Conca i sala de bany amb ventilació directa per la part posterior, total uns 40 m2, no crec que el lloguer fos massa car.

Vam deixar enrera can Nialó per continuar el nostre cami, ens haviem informat i hi havia vàries possibilitats de baixada. El GR, que es veu que és més dret que el que vau fer la setmana passada, que ni les cabres no l'agafen; el que passa pel bosc de les Gorrines, que vam descartar perque nosaltres som molt netes i polides; la pista per on pujen els cotxes que també el vam descartar i el que vam agafar nosaltres que no sé com es diu, però que va baixant sense dificultats, la qual cosa vol dir que els "biciclistes" de muntanya hi baixen com si fossin "fitipaldis" i una mica més i som víctimes d'un atropellament per part d'un d'aquets bojos de les dues rodes, desprès els vam trobar que pujaven i no es feien tant els "xulus".

La primera part que trancorre per dins el bosc, entre pins i alzines, es molt bonica, un cop s'acaba la muntanya va passant per entre camps de conreu, ametllers florits, vinyes nues, fins a arribar a Montblanc.

A Montblanc vam agafar el cotxe i vam tornar al punt de sortida per recollir l'altre, visita curta a l'ermita de la Trinitat que té un espai per fer foc i taules pel pic-nic i com que no tenien vermut ens en vam anar a Montblanc. Al Casal vam fer el vermut, amb patates i olives, i vam xerrar una estona, de fet vam retallar i criticar a tots els que no hi éreu, es el que toca, no?

Espero haver-vos fet dentetes amb aquesta excursió tant bonica, així no us en perdreu cap més.