Pujada a Miramar

Rajats, que sou tots, i totes (menys els que sortim a la foto), uns rajats i/o rajades.

Dit aixó puc començar a explicar-vos la calor i la set que vam passar.

De bon matí el dia prometia ... molta calor, i no ens va decebre, a les vuit ja suàvem.

Puntuals vam arribar a la Creu Roja, i ens van donar el dorsal, comencem malament!! a la T. li ha tocat el 13, esperem qure no ens porti mala sort!

Algú ja estava nerviós i tenia pressa per agafar lloc a la línia de sortida, no fos cas que els altres li passessin al davant. Sento el tret de sortida i veig una mena d'estela de pols que em sembla que la va provocar el J., de tant depressa com va sortir.

Nosaltres xino-xano, com sempre, xerrant i mirant el paisatge, criticant a les que anàven al davant i a les anàven al darrera i als i les que no hi éreu, la cosa és rajar!

A l'alçada de Masmolets ens atrapen els que anàven corrent, només de veure'ls amb la fe que corrien ja ens cansem nosaltres, i ens venen al cap els pensament típics de la pujada a Miramar:

-Jo, que c.. hi faig aquí un altre cop!!

L'arengada que ens espera dalt ens crida i anima i ens fa el camí més lleuger.

Arribem al primer avituallament i ens diuen que estalviem l'aigua, que la guardem pels que corren, pensem que ja beurem al següent i continuem sota un sol que crema.

Fins ara el cami ha sigut més o menys pla, ara comencen les pujades i els esbufecs, flota en l'aire una flaire d'arengades que ens esperona a continuar.

Com que ens acostem al començament de la pujada forta, uns metres abans del segon avituallament d'aigua decidim menjar una mica de xocolata (de cacau, eh, no us penseu pas) per agafar força, l'aigua a més de fer-nos passar la set ens tirarà avall la xocolata.

Amb la boca espessa de set i les dents plenes de xocolata trobem els avitualladors que foten el camp mig d'amagat..... se'ls hi ha acabat l'aigua!!!

- A dalt us en donaran, ens diuen.

No repetiré aqui el que els hi vam dir nosaltres.

Amunt que fa pujada, tirar enrera impossible.

Per fer-vos-ho curt i estalviar-vos l'agonía us diré que vam arribar dalt. Vives, clar, però mortes de set i amb unes galtes tan vermelles que la Heidi al nostre costat era descolorida.

Alguns van arribar a la creu, nosaltres ja l'haviem patit una creu, per aixó vam decidir quedar-nos a esmorzar que ens l'havíem guanyat de veritat.

I aquí ens teniu, amb el somriure a la cara, la panxa plena i les cames una mica descansades.

S'ha de reconèixer que l'arengada estava boníssima.

I va arribar l'hora dels premis. Aquest any no em van donar copa, van fer bé, si me la arriben a donar, no la torno.

El J. diu que li deveu 13 mariscades, a mi me la va perdonar.

Aqui teniu la foto del trio calavera, semblen bons nens, no?