Pujada a Miramar

Tot i que hem de sortir pel camí de la Verneda, n'hi ha hagut un que s'ha entossudit de quedar al Carrefour, jo no entenia perquè, al arribar-hi ho he entès i si us fixeu en la primera foto vosaltres també ho entendreu, això és el que m'he trobat quan hi he arribat, un tot cofoi donant conversa a les nenes, dues per ell sol!

La resta s'esperaven a la Creu Roja que era el lloc adient per quedar tenin en compte la direcció de la ruta d'avui, quan finalment ens hem trobat tots ens hem comptat i hem passat llista, avui nomès som 13, mala sort, o trobem algú pel camí o en perdem algun :-P

Als que no heu vingut us hem posat falta, a la tercera sense justificar enviarem una carta a la mama.

Com que gairebé tots coneixem el camí no cal guia, el problema és que hi ha tants camins que al final no sé si fem dreçera o bé agafem el camí de la caputxeta, diuen que tots els camins porten a Roma, a Miramar déu n'hi dó dels que hi porten!
El dia és clar i lluminós, el sol ja apreta, passarem calor, i pensar que n'hi ha una que ha tornat a casa a buscar una jaqueta! Aviat se'n arrepentirà!
El primer tros és fàcil i planer, veiem Miramar allà dalt, penjat a la muntanya, ens sembla lluny però passet a passet hi aribarem.

No crec que la difusió d'aquest bloc sigui gaire àmplia, però tot hi així, a petició expressa d'alguns dels caminants faig la denuncia de tots els que, bé per inconsciència, dolenteria o directament mala llet, contaminen. Aqui en teniu una mostra, tota aquesta porqueria no ha arribat aquí per casualitat, per arribar fins aqui amb una camioneta carregada amb aquests bidons s'ha de ser molt mala persona, a més d'imbècil, malparit ....

Un peu rera l'altre, deixem Masmolets i Fonscaldes endarrera. Ens acostem al punt on el camí s'enfila ben dret per la muntanya, cal agafar forces abans del gran esforç.

Decidim parar a esmorzar un cop passada la Fassina, trobem un raconet ombrejat sota un parell de noguers. Afortunadament avui no hi ha extres, bé, si exceptuem la bóta de vi de Valderoures, que porta un expert en la matèria, diu que té 15º el vi. Jo el vaig tastar... només 15º? Segur?

Aquesta bóta no és el primer dia que ve d'excursió amb nosaltres, ja s'ha convertit en una companya habitual, però tot i així, n'hi ha que encara no han aprés a beure-hi, per no passar vergonya i que no veiem com es taca la samarreta, el que no hi sap beure es posa d'esquena, dissimulant ...
Em descuidava un altre extra, les ametlles torrades, boníssimes.

El que ve ara no ho considero un extra, va més enllà del que es pot considerar extra. Cada dia tenim una sorpresa. Jo havia sentit a parlar d'un xarop que algú es prenia a Berlin de bon matí. Innoncent que sóc, pensava que aquesta algú tenia tosseta i el metge li havia receptat un xaropet. Si, si, xaropet de malta! Una mena de beuratge màgic, com el del Asterix, que dóna força a LES qui el prenen.

Tot i que a la foto només en surt una, les T... sisters son una caixa de sorpreses! Que té l'À... a les mans?

I s'ha de reconèxer que el xarop funciona, durant la pujada les vaig perdre de vista, si fins ara no les veia gaire perquè havien anat gairebé tota l'estona darrera meu, ara tampoc les veia, les tenia al davant, ben lluny. Segur que només hi ha xarop de malta dins la petaca?

Aquesta imatge del costat, és la que acostumo a veure jo quan toca pujada, l'esquena (per no dir una altra cosa) dels altres.

Al fons podeu veure el poble de Miramar, tant a l'abast de la mirada, però encara tant lluny dels peus.

Cada vegada que pujo a Miramar quan arribo a aquest tros de camí em pregunto com és que hi estic pujant un altre cop. Cada vegada em dic que serà la última, que ja no estic per aquests esforços, serà aquesta la definitiva? I tot això m'ho dic pensant, per què ni pensar-hi a parlar, mira que em costa estar callada, aquí no puc ni dir: Ai!

Però com que sóc una noia valenta i m'agraden els reptes quan gairebé érem dalt vaig treure forces d'on no n'hi havia i vaig avançar tothom, lleugera com una daina, per poder fer la foto de l'arribada. Aquí sota, a l'esquerra, la teniu. Fan cara de cansats oi?

A la dreta tot el grup descansant per recuperar forces. Un cop recuperades, alguns van anar a la font a buscar aigua fresca i tres de més valents, van decidir arribar fins a la creu, mentre el parell de la foto del mig se sentien com al cel. Un poquet de felicitat, va ser aquesta l'expressió exacta?

Ens quedava la baixada, el sol apretava de valent, alguns no voliem fer tard i vam abandonar als que havien anat fins la creu, espero que ens ho sabran perdonar!

Com ja he dit abans he pujat moltes vegades caminant a Miramar, però mai havia fet a peu la baixada, em va agradar.

Sempre xerrem mentre caminem, em sembla però que aquesta va ser la primera vegada que es va perpetrar un interrogatori de tercer grau a una pobre innocenta. La opinió general és que se'n va sortir prou bé.

Us recordo que jo escric el que recordo, o el que vull recordar, si algú no hi està d'acord té dret de rèplica.

És el vostre torn, teniu la paraula.

L'Enric m'ha fet arribar aquesta foto, hi sortim tots, sense trampes, gràcies Enric.